diumenge, 29 d’agost de 2010

El temps a la Serralada Litoral

El termòmetre que divendres es va enfilar força.

Com us vaig comentar la setmana passada, en principi en aquesta entrada havíem de parlar de la Fonteta de Can Gurri, però l'extrema calor del divendres m'ha fet canviar de plans.

Desprès d'escoltar que a Barcelona potser feia 200 anys que no s'assolien aquestes temperatures i patir una calor més pròpia del sud de la Península Ibèrica, vaig decidir averiguar si aquesta situació era molt extraordinària.

I desprès de consultar les dades que ofereix el "METEOCAT" referent a 2010, 2009, 2008, 2007, 2003, 2002 i 2001 (d'altres anys no és possible obtenir informació) i de l'observatori de "la nostra meteo" d'Òrrius he tret les següents conclusions, que en cap cas són gaire riguroses per falta de dades.

Tanmateix, he tingut en compte les temperatures, la precipitació, el vent, les glaçades... que es produixen a banda i banda de la Serralada, i en aquest sentit he tingut en compte les dades de les estacions meteorològiques de Vilanova del Vallès a 133 metres sobre el nivell del mar i Cabrils, tan sols a 81 metres sobre el nivell del mar.

És evident que sí hi haguès una estació al vessant del Vallès entre els 300 i 400 metres i una altra al vessant Maresme a la mateixa alçada, les conclusions que treuríem encara serien més aproximades a la realitat.

Però malgrat la rigurosa calor que va fer a la Serralada Litoral , no es van batre massa records.

A Òrrius que nomès hi ha dades des del 2009, es va arribar a 37, 4 graus.
A Cabrils van arribar nomès fins els 31,9 graus i el 23 de juliol de 2009 van assolir els 38,4 graus.
A Vilanova del Vallès per la seva part van arribar als 39,1 graus, però el 13 d'agost de 2003 van assolir els 39,3 graus.
En termes generals, la mitja de la temperatura màxima anual, normalment és un 1'5 graus més alta a Vilanova que a Cabrils.


Quant al costat oposat del termòmetre, a Cabrils no fa fred perquè com a temperatura mínima, l'hivern del 2001 van arribar a -1,4 graus.
Pel contrari Vilanova del Vallès duria semblar la Siberia quan el dia de Nadal del 2001 es va arribar a -9 graus.
En aquest sentit, a Cabrils nomès gela de mitja 1 dia cada 2 anys i a Vilanova del Vallès 39 dies a l'any i la mitja de la temperatura mínima anual, normalment és 4,2 graus més baixa a Vilanova.

Per tant, queda clar quin és el vessant obac i el vessant solell i on a l'estiu la marinada manté el termòmetre a ratlla.

Pel que fa a la precipitació pràcticament plou el mateix, uns 600 litres per metre quadrat i any, tant a Cabrils com a Vilanova, però a Cabrils hi ha més probabilitat que bona part d'aquests litres caiguin en poques hores. Així el 31 de juliol de 2002 es van registrar 111 litres per metre quadrat en 24 hores.

En aquest sentit, tambè cal destacar que a Vilanova aquesta pluja es recull en 154 dies de mitja a l'any i a Cabrils nomès en 85 dies.

Per últim, les ratxes de vent poden arribar a ser més fortes a Cabrils i el 15 de novembre de 2001 es va registrar una ratxa de 114 quilòmetres per hora. Mentre que amb les ventades del mes de gener del 2009 a Vilanova nomès es va arribar als 67 quilòmetres per hora.

Desprès d'aquest garbuix de xifres d'avui, la setmana vinent sense falta La Fonteta de Can Gurri.





dissabte, 21 d’agost de 2010

Gramatica del Caminant IV

Un eixartell

A l'entrada de la setmana passada, referent al camí de Vallromanes a Alella, parlava que a principis del segle passat per aquests camí hi passaven els carros carregats que anaven o venien de mercat, de la carbonera, de la vinya.

I en efecte, els temps canvien i avui dia per allà no hi passa cap carro, tots els cotxes van per la carretera. Però aquest temps tambè ens canvïa les paraules i malgrat que tan abans com avui cuinem per menjar i treballem per guanyar un jornal, el vocabulari que utilitzem poc té a veure.

Així fa cent anys no podien saber que era un microones, una cuina vitroceràmica o un forn pirolític, però el més greu de tot és que avui dia hi ha molt poca gent que sapiga que són els esmolls, els calamàstacs i el tinell, i aquestes paraules formen part d'un patrimoni cultural que està en greu perill d'extinció.

Per tant, avui en aquesta Gramatica del Caminant IV, donarem la definició de 28 mots relacionats amb la vinya i amb les eines del camp i els estris de cuina que hi havia i que segurament encara hi ha a les masies escampades per tota la serralada.


Aixadell: Aixada petita de fulla estreta usada per arrencar herbes i treballar els solcs.

Bocoi: Bòta per guardar vi d'uns 600 o 650 litres.

Bujol: Galleda baixa i ampla proveïda d'una nansa de corda.

Calamàstacs: Els ganxos que subjecten les olles per les nanses, quan volem posar aquestes elevades damunt del foc de la xemeneia perquè s'escalfin.

Càvec: Eina semblant a l'aixada, però de fulla més estreta, que s'eixampla una mica a la part posterior.

Dall o Podall: Podadora de fulla en forma de falç petita.

Eixartell: Espècie d'aixadell forcat de tres puntes, per a arreplegar fems.

Esclopet: Peça de fusta semblant a un esclop petit, amb la qual els segadors es protegien la mà esquerra dels talls que es podien fer amb la falç.

Esmolls: Pinces per remenar els troncs, la carn, les patates, quan aquests es troben dins la llar de foc

Falç: Eina que s'utilitza per segar o tallar herba, consistent en una fulla de ferro acerat, tallant o dentada en la seva part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l'altre amb un mànec.

Falçó: Mena de falç petita emprada per a tallar els raïms durant la verema.


Garbell: Receptacle que té el fons ple de forats iguals i que serveix per a separar objectes de grandària desigual, deixant passar els uns i retenint els altres.

Garbonassa: Feix de sarments que es fa quan es poda el cep.

Garzala: Recipient petit per escalfar líquids al foc. Palangana.

Lleixa: Prestatge fet d'obra i adossat a una paret o a la campana de la llar de foc.

Presa: Topí equivalent a dos petricons. Mig litre.

Rampí: Eina que consisteix en un mànec llarg amb un travesser en un dels extrems proveït de puntes de fusta o de ferro, que serveix per arreplegar la palla, l'herba segada... i tambè per a gratar la terra.

Samal: Estri per recollir i transportar els raïms de la mata fins el celler.

Sarment: Branca d'un cep o d'una parra.

Sàrria: Una tel.la feta amb fibres naturals per tapar els samals.

Solatge: Sustància que es diposita al fons d'un vas que contè un líquid en el qual es trobava en suspensió. Pòsit.

Solc: Cavitat longitudinal que es fa en el sòl amb una aixada o un instrument semblant.

Tinell: 1. Prestatge per a tenir-hi plats, olles i altres atuells.

2. Recipient on hom recull el most o l'oli de la premsa.

Topí: Olla petita d'una sola nansa.

Trafegar: Transvassar el vi fermentat o semifermentat per tal d'airejar-lo i de separar-ne el solatge.

Tramuja: Embut que es feia servir per ficar el most dins dels bocois.

Volant: Falç més grossa que l'ordinària i amb tall llis en lloc de dents.

A més a més la paraula barraló que ja vam comentar a la Gramàtica del Caminant III on parlaven de les Antigues Mides de Mesura i que aquesta era una antiga mesura de capacitat per mesurar vi i llet i que equival aproximadament a 32 litres, té una altra accepció.

Barraló: Portadora de fusta, prima i lleugera que serveix per a abocar vi quan es trafega.

Per fer aquesta entrada he tret algunes definicions del Diccionari de l'Enciclopedia Catalana i
del "Gran Diccionari Interactiu Altempordanès.

La setmana vinent parlarem de la Fonteta de Can Gurri.


















diumenge, 15 d’agost de 2010

Camins de Vallromanes. El camí d'Alella.

Tot arribant a Alella per la Riera Coma Clara

El fet de viure des de fa gairebè set anys a Vallromanes, sens dubte ha sigut un dels detonants que a hores d'ara tingui aquesta falera per descobrir, recuperar i parlar de fonts, camins i indrets de tota mena d'aquestes muntanyes.

Sortir de casa i trobar-te aquí al mig sense necessitat d'agafar el cotxe és un privilegi i arran d'aquesta reflexió tan simple ja fa uns mesos vaig decidir que un dia parlaria del camí que duu de Vallromanes a Alella.

Segurament ara fa una centúria, aquests camins tenien un altre ús que no pas el que li donem avui, a principis del segle passat segurament en lloc de bicicletes de muntanya i caminadors i corredors equipats amb bambes i botes fetes de teixits i materials d'última generació, haguèssim trobat al pagès amb el carro i la mula que anava cap a la carbonera, cap a la vinya o baixava a vendre els seus productes al mercat d'Alella.

Era aquella época on encara pràcticament no circulaven vehicles a motor i per tant no hi havia carreteres, i aquests camins carreters eren les principals vies d'accès entre municipis veïns.

Cal dir que els primers 1750 metres de la sortida d'avui coincideixen amb la 3a Passejada pels voltants de Vallromanes editada en aquest blog el maig del 2008.

La distància de l'excursió és d'aproximadament 6 quilòmetres i el desnivell positiu d'uns 100 metres. Es pot fer a qualsevol época de l'any, nomès cal tenir en compte no fer-ho en dies de pluja per evitar el perill d'avinguda d'aigua a les rieres i als torrents.

Cal portar un calçat adequat, perquè hi ha trams de força baixada i sauló que rellisquen bastant.

És evident que l'tinerari tambè és pot fer en sentit Alella-Vallromanes, en aquest cas cal tenir en compte que el desnivell positiu serà de 200 metres. Tanmateix Vallromanes es troba a 186 metres sobre el nivell del mar i Alella nomès a 90 metres.

Sortim de la Plaça de l'Esglèsia riera amunt i 50 metres més endavant girem pel carrer Alella. Continuem recte per la pista de terra que marxa davant nostre. Passem pel costat de Can Brutau i seguim pujant.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribem a un carrer asfaltat que obvíem, nosaltres girem a l'esquerra, primer per una pista, però de seguida per un corriol que encara marxa més a l'esquerra. Nosaltres sempre seguirem recte i amunt no fent cas als corriols i camins que ens travessin.

Desprès de caminar uns 500 metres per aquest corriol arribem a Can Cirera. Deixem els ruscos d'abella darrera nostre i nosaltres continuem amunt, sense fer cas als corriols que menen a banda i banda del camí.

Gairebè un quilòmetre més enllà arribem a la pista que va de Vallromanes al Coll del Clau, nosaltres la seguim uns cents metres direcció al coll fins que arribem al trencall de l'hipíca de Vallromanes, nosaltres en lloc de baixar a l'hípica seguim un corriol que hi ha més a l'esquerra en lleuger sentit descendent.

Dos-cents metres més endavant, aquest camí carreter puja una mica, des d'aquest punt a sota nostre veiem les instal.lacions eqüestres, obviant els camins i corriols que anem trobant contínuem recte. Uns 400 metres més endavant trobem una pista que ens travessa, nosaltres girem a l'esquerra en lleuger ascens i de seguida arribem a un planell.

Ara pel caminet que marxa a la dreta hem de baixar fins la pista principal que tenim a sota (pista del coll del Clau a coll de Font de Cera). Travessem aquesta pista i seguim baixant pel camí carreter que hi davant nostre. En aquest tram, cal anar en compte de no relliscar, perquè la pista està força erosionada i podem relliscar.

Un quilòmetre mès endavant, a l'esquerra, prop d'un cactus força imponent, entre arbres caiguts i plena de brutícia i deixalles trobem el que podria ser una mina o fins i tot una cova de vinya amb un petit dipòsit al costat. Uns metres més amunt tambè trobem uns marges fets de pedra seca, per tant segurament ja fa uns quants anys en aquest indret s'hi conreava quelcom.

Si algú coneix aquest indret, agrairia m'aclarissiu si es tracta d'una mina d'aigua o bé d'una cova de vinya.

Seguim baixant pel camí, ara aquest es més planer i més còmode. En aquest tram trobem barrejats, canyes, romegueres i algun cirerer, en un bosc on predomina l'alzina i el pi. Nosaltres mai hem d'abandonar el camí principal.

A mesura que anem baixant, les canyes van guanyant terreny, inclús hi ha algun tros on les canyes de banda i banda ho tapen tot i fan una espècie de tunel.

Quan portem uns 700 metres per aquest torrent, arribem a Can Pau Arenes, on s'ajunta amb altres torrents i forma la Riera Coma Clara. Ara el camí guanya molta amplada i nosaltres contínuem avall en sentit sud, tot passant pel costat del Colegio Santa María del Pino. Quan portem uns 550 metres per la riera, travessem la carretera de Masnou a Granollers per sota, tot seguint el curs de la riera.

Una vegada passem a l'altra banda, de seguida trobem un passeig que en lleuger descens i d'una manera absolutament còmode i tranquila, desprès de 1250 metres ens durà fins Can Lleonart.

La tornada a Vallromanes, proposo fer-la amb l' autobús de línia que uneix Barcelona amb Vallromanes, la parada està a cinquanta metres de la plaça de Can Lleonart, concretament a la Riera Principal, davant del parquing.

Malauradament, aquesta línea dels autobusos Segalés, té pocs serveis, per tant cal mirar molt bé els horaris. En el meu cas per marcar aquest itinerari, he començat a caminar a les 18:30h i sense cap mena de pressa a les 20:00h, ja era a Alella i he agafat l'autobús que surt a les 20:55h. El trajecte dura poc més de deu minuts.

Trobareu els horaris a www.sagales.com






diumenge, 8 d’agost de 2010

Sacher de xocolata amb mores


L'últim trocet del sacher de mores

A les meves excursions i sortides per la serralada, cada vegada m'agrada més fixar-me en els arbres, les falgueres, les herbes remeieres, els arbustos... que habiten al bosc.

Tanmateix, penso que molts d'ells ja fa força anys que resten pràcticament oblidats, quan fins ben entrat el segle XX formaven part de la vida de les famílies que vivien per aquestes contrades.

En aquest sentit, al marge de publicar aquesta entrada, avui tambè us vull recomanar un llibre de la Iolanda Bustos "La millor cuina amb flors plantes i fruits silvestres". Edicions Columna. Colecció: Cuina. Any 2009.

Aquest llibre sintetitza molt bé allò que vull expressar amb la notícia d'avui, recordar i recuperar uns productes que formen part des de sempre de la cultura mediterrània.

Avui la Magda, la meva dona, sens dubte una excel.lent cuinera ha preparat aquest sacher de xocolata amb mores. Jo únicament he hagut d'anar a buscar les mores. Aquestes concretament les he collit a Vallromanes a 50 metres de casa.

La romaguera, tambè coneguda com esbarzer o morera creix sobre sòls granítics, principalment sauló, en els marges dels camins o prop de les rieres.

Podrem collir mores durant els mesos d'agost i setembre a molts indrets de les Serralades de Marina i Litoral. Nomès cal que sortiu a fer una petita excursió, tingueu els ulls ben oberts i de ben segur de seguida trobareu una romaguera farcida de mores.

Quant a les propietats de les mores, al tractar-se d'un fruit vermell conté molta vitamina C, calci, fósfor, potassi, tanins, sucre, magnesi i fibra. Són diurètiques, astrigents, redueixen el colesterol dolent, són antioxidants i retarden l'envelliment cel.lular.

A continuació us explicarem com es fa aquest sacher

Ingredients:

-4 ous

-100grs de sucre

-125 grs d'ametlla molta

-100 grs de mantega o margarina

-250 grs de xocolata de postre per fondre

-1 sobre de llevat

-1 pot de melmelada de maduixa o mores

-1 bon grapat de mores.


Procediment:

-Separem les clares dels rovells i les posem a punt de neu.

-Barregem els rovells amb el sucre i amb l ametlla molta

-Fonem al microones 125 grs de xocolata amb 50 grs de mantega i un cop fos ho afegim a la barreja i remenem

-Seguidament afegim el llevat i les clares a punt de neu

-Untem la safata del forn amb la mantega i afegim la mescla

-Ho posem al forn a 180 graus durant 30 minuts aproximadament.


-Treiem la sacher del forn i la deixem refredar una mica, llavors la cobrim de melmelada de maduixa o mora .

-Fonem la xocolata restant amb la mantega i tapem tot el pastís amb xocolata

-El decorem finalment amb les mores i el posem a la nevera durant unes 5 hores fins que la xocolata quedi dura . El treiem 10 minuts abans de menjar perquè s estovi una mica i bon profit!!!

Part de la informació que hi ha en aquesta entrada l'he extret de la web http://www.iolandabustos.com/.

Properament parlarem d'un altre camí pels voltants de Vallromanes i d'una nova font trobada a Santa María de Martorelles.










diumenge, 1 d’agost de 2010

Cursa-Caminada Festa Major d'Òrrius

Sortida de la Cursa d'Òrrius de l'any 2009

Farà un parell de setmanes quan us vaig parlar de la I Cursa del Galceran, ja tenia en ment fer-vos cinc cèntims d'aquesta Cursa de Festa Major d'Òrrius.

Tradicionalment, aquesta cursa es porta a terme en el cap de setmana central de la festa, tot coincidint amb d'altres actes, fet que normalment hi hagi molt ambient.

Tanmateix, aquesta any, la prova s'ha avançat una setmana i realment l'ambient ha quedat una mica deslluit.

Per aquest motiu o bé per altres, la participació ha minvat una mica respecte l'any passat.
Pel que fa al recorregut de 10.700 metres, els últims anys no s'ha modificat gens i sens dubte la cursa transcorre per un circuit atractiu i ràpid.

Desprès del dos primers quilòmetres d'asfat pujant fins el coll de Sant Bartomeu, el recorregut segueix per pistes que durant la primera part de la cursa encara pugen una mica, per acabar la prova baixant per una pista poc tècnica els últims 3 o 4 quilòmetres.
Finalment, s'arriba a la meta desprès de superar una última rampa d'uns cents metres.

A continuació valoraré certs aspectes d'aquesta cursa-caminada.
1. L'hora d'inici de les proves. Caminada 18:30. i Cursa 19:30 és molt bona. Ja no fa gaire calor i hi ha suficient llum per acabar tant la caminada com la cursa.
2. És fantàstic que encara hi hagi curses gratuites.
3. Els avituallaments seria millor que fóssin en gots o ampolles petites. Actualment es fan amb ampolla de litre i mig i són força incòmodes
4. Caldria fer la previsió que si l'organització preveu donar un obsequi a tots els participants (aquest any una maduixera), aquest arribi a tothom.
5 I finalment, per fer més ambient, també aniria bé que hi hagués megafonia.

Sens dubte, aquesta cursa val molt la pena, és una molt bona opció per fer a finals de juliol i finalment cal felicitar a l'organització perquè per realitzar una activitat durant 29 anys s'han de fer les coses molt bé.