LA SELVA VII. TRESQUEJANT PEL CAMÍ DE TERRA NEGRA

 

                                        Font de la Vaca

L’itinerari que us presento avui és la continuació de La Selva Marítima. De Lloret a Tossa que vaig publicar en el blog el novembre de 2021 i aquest camí de Terra Negra ens portarà des del litoral, doncs sortirem de Tossa de Mar, fins la plana selvatana, amb arribada a Caldes de Malavella,  passant per la vessant més forestal del Massís de Cadiretes.

La ruta té una distància de 25,8 quilòmetres, un desnivell positiu de 330 metres i està molt ben fitat amb marques blanques i blaves. L’única dificultat que presenta el camí és la seva llargada, per tant caldrà portar força aigua (segons l’època de l’any) i una mica de menjar.

Fins que no arribem al quilòmetre 16 que passem per l’esglèsia de Santa Seclina no trobarem cap element de patrimoni cultural del qual calgui fer esment, tot al contrari de quan arribem a Caldes de Malavella on podrem copsar el ric patrimoni cultural que hi ha per tota la vila, així com la seva tradició termal amb els balnearis, les fonts o les antigues termes romanes.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Tossa, creuem la plaça de les Nacions Sense Estat i continuem per l’avinguda de Ferran Agulló.

0,200Qm. 0,200Qm. Girem a l’esquerra paral.lels a la riera de Tossa, deixant la riera a l’esquerra. En aquest primer tram, trobem marques del GR-92 que marxa cap a Sant Feliu de Guíxols.

1,000Qm. 1,200Qm. Ja trobem les indicacions del Camí de Terra Negra. Ara hem de continuar a l’esquerra cap al Coll de Terra Negra seguint les marques blanques i blaves.

(Si continuessim recte pel GR-92 aniriem cap a Sant Feliu de Guixols pel Puig de Cadiretes).

1,500Qm. 2,700Qm. Creuem a gual la riera de Tossa.

9,100Qm. 11,800Qm. Collet de Terra Negra.

4,000Qm. 15,800Qm. Esglèsia de Santa Seclina. Consta d’un conjunt d’esglèsia, rectoria i cementiri. Originàriament era un temple romànic molt reformat al segle XVIII. La façana de l’esglèsia és del segle XVIII i consta d’una petita escalinata que mena a la porta d’entrada adintellada. Adossat a mà esquerra hi ha el campanar, desproporcionat en quant a dimensions, que neix en planta quadrada, per anar derivant a mesura que guanya alçada cap a una de vuitavada. Tant la façana com el campanar estan construides amb llenguatge neoclássic.

A nivell històric, Santa Seclina ha funcionat com a nucli aglotinador de la població que vivia a diferents masies aillades, funció que avui dia ha perdut pel continu desenvolupament de les urbanitzacions.

6,200Qm. 22,000Qm. Ermita de Sant Maurici i Castell de Malavella. Sant Maurici és una ermita molt estimada pels caldencs, però l’edifici que veiem avui data tot just del segle XIX. El seu origen l’hem de buscar en les ruïnes que té al costat, que pertanyen al castell de Malavella, centre del poder feudal de Caldes des del segle XI fins al XIV, on s’endevinen clarament les restes enrunades d’una altra capella, que sembla que va ser la precedent directa de l’actual.

Del castell en queden força restes, que ens permeten esbrinar que tenia una forma quadrada amb els angles aixamfranats reforçats amb torres. La història no ho diu, però la llegenda sí: els seus murs i torres foren enderrocats un cop els caldencs es van poder alliberar de la tirania de la vella senyora del castell, la Mala Vella, que tenia per costum macabre fer-se servir a taula, ben guisats, els tendres cors dels infants de la població. Llegenda, història i patrimoni es fonen en un dels indrets més emblemàtics de Caldes de Malavella.

El 22 de setembre, diada de Sant Maurici, s’hi celebra un concorregut aplec on hi tenen cabuda celebracions religioses, un dinar popular i una audició de sardanes.

Annex a l’ermita hi ha un oratori exterior a la Mare de Déu de Lourdes.

En aquest punt ja només som a un parell de quilòmetres de Caldes. Malgrat poguem trobar alguna indicació que ens faci ballar el cap, nosaltres seguim les marques blanques i blaves cap a Caldes.

0,900Qm. 22,900Qm. Cruïlla de camins. Cap a Vidreres, Sils, Camí de Sant Jaume (Via Marina) i Via Augusta.  Nosaltres continuem seguint les marques del camí de Terra Negra.

1,300Qm. 24,200Qm. Malgrat que en aquest últim tram només hem trobat marques de la Via Augusta, sense més complicacions ni pèrdues ja entrem al nucli urbà de Caldes. Seguint les marques de la Via Augusta, ara baixem per l’avinguda Sant Maurici.

0,400Qm. 24,600Qm. Avinguda Sant Maurici/ Passeig de la Granja. Ara tombo a la dreta pel carrer de Sant Esteve.

0,150Qm. 24,750Qm. Parc de la Font de la Vaca. Font de la Vaca. És de color gris i el seu brollador està situat dintre d'una fornícula decorada amb ceràmica blanca trencada i flanquejada per pilastres motllades. A sobre de la fornícula uns esgrafiats geomètrics i una ceràmica amb el dibuix en color blau d'una vaca. Cos central coronat per una cúpula decorada amb ceràmica trencada de terra cuita vitrificada i un element de gerreria. Una cornisa petita amb dentallons separa la cúpula de la resta. Els cossos laterals tenen una petita balustrada. Al costat de la font hi ha un petit eixidor.

L'estiueig de la segona meitat del segle xix i principis del segle XX tenia un caràcter elitista, ja que es limitava als sectors benestants de la societat. Anava lligat a pràctiques curatives i també començava a ser una activitat de lleure. La millora en els mitjans de transport va contribuir a consolidar els nuclis d'estiueig cosa que tingué un fort impacte en l'urbanisme i l'economia dels pobles amb aigües termals. El parc de la Font de la Vaca forma part de l'ambiciós projecte urbanístic promogut per Miquel Picó i Jou als anys vint, de materialitzar una urbanització de caràcter residencial anomenada La Granja.

Sortim de la font i caminem trenta metres més pel carrer Sant Esteve i girem a l’esquerra pel Passeig de Ronda.

0,125Qm. 24,905Qm. Tombem a la dreta pel carrer de Jacint Verdaguer i passem per sota d’un edifici. Arribem a la plaça de la Selva. Creuem la plaça i continuem a l’esquerra pel carrer del Mestre Mas Ros.

A la dreta trobem l’esglèsia de Sant Esteve. Si els mirem des de l’exterior, els tres absis que formen la capçalera de l’esglèsia, decorats amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, ens revelen a la perfecció els orígens romànics de l’edifici, que tipològicament es pot situar al segle XI. Corrobora aquesta cronologia el primer document que ens en parla, datat l’any 1053.

De fet, tota l’estructura de l’esglèsia, de tres naus i campanar de torre, és romànica, però queda força dissimulada per les diverses reformes que s’hi van fer posteriorment, entre les quals hem de destacar la façana principal, a ponent, que és renaixentista, i la major part de la torre del campanar.

Uns metres més endavant enllacem amb el carrer Prim.

0,050Qm. 25,030Qm. Plaça de Sant Esteve. Balneari Prats. Sobre el 1840, la família Prats comença a canalitzar l’aigua de la font de la Mina i aixeca l’establiment Banys Prats, amb una clientela de 400 persones a l’any. D’aquesta manera, el complex es transforma en un balneari, fins que a finals del segle XIX es construeix l’edifici neoclàssic.

 Ara continuem pel carrer Pla i Deniel.

0,075Qm. 25,105Qm. Termes Romanes del Puig de Sant Grau. Les aigües termals de Caldes de Malavella són conegudes des de l’època romana. Les seves propietats curatives són apropiades pel tractament de malalties reumàtiques, dispèpsies, hepatitis, fractures, ferides, i al mateix temps són recomanades per tal de regular les alteracions de l’aparell digestiu, urinari i circulatori.

Aquestes termes romanes són les restes més ben conservades del municipi romà d’Aqua Calidae, actualment Caldes de Malavella. D’aquestes termes, que aprofitàven les aigües de la Font dels Bullidors  actualment se'n conserva una extensa piscina i algunes restes de construccions annexes, on encara s'hi poden observar els mecanismes de funcionament de l'aigua gairebé intactes. La circulació de l'aigua era molt senzilla si la comparem a la complicada de les termes romanes artificials. Com que l'aigua ja sortia a una temperatura superior a la que s'utilitzava per al bany, es canalitzava directament cap a la piscina gran i allà es deixava refredar. Per a les piscines petites, es refredava prèviament a les dependències superiors.

Font dels Bullidors. La font dels Bullidors és una font d'aigua termal que permetia l'abastament dels banys romans. La temperatura de sortida de l'aigua és d’uns 59 graus. A l'ús domèstic inicial, l'aigua d'aquesta font es va començar a comercialitzar per a l'embotellament el 1902 amb el nom de Vichy Caldense. Al cap de poc temps passà a anomenar-se Agua Xala fins que el 1912, va canviar el nom que encara conserva d'Agua Imperial.

El procés de recuperació de les termes romanes de Caldes el devem a la figura de l'industrial Pau Estapé i Maristany (1845-1918) qui al principi de la dècada dels noranta del segle XIX inicià la seva intervenció a Caldes, on intentà prendre el control de la font dels Bullidors per tal de comercialitzar-ne les aigües. Per aquella època les aigües de Caldes ja havien adquirit un cert prestigi mercès a la tasca difusora iniciada pel doctor Modest Furest (1852-1939), propietari de la veïna font de Vichy Catalán al puig de les Ànimes.

Tanmateix, Estapé anà més enllà i decidí convertir les restes romanes dels Bullidors en la bandera del seu producte i no en un mer element més. D'aquí que promogués l'excavació, conservació i adequació per a la visita de les termes romanes de Caldes, alhora que les convertia en el logotip de la seva empresa.

El Castell de Caldes. Es construí damunt d’unes antigues termes romanes a mitjan segle XII. Se’n conserven tres torres de planta circular, un tram de muralla, dos edificis molt modificats i l’ermita de sant Grau. Al llarg del segle XVIII l’espai intern fou dividit en diversos habitatges, i durant la centúria següent s’enderrocaren la majoria d’aquestes divisions per a construir-hi l’antiga planta d’embotellament d’Aigua Imperial. Els edificis del castell van ser el centre de Salut de Caldes fins l’any 2009 i actualment acullen un centre de recerca i interpretació del patrimoni municipal.

Ermita de Sant Grau. Al costat de les termes romanes i el castell, hi ha una capella d’estil popular reconstruïda al segle XIX, amb planta rectangular, teulada a dues aigües i una façana molt austera amb un campanar d’espadanya.

Davant de l’ermita de Sant Grau, al costat de les termes romanes, hi ha les glorietes, dos templets que protegeixen dues fonts, la Font de la Roqueta i la Font de l’Hospital.  Varen ser construïts cap l’any 1910-1915. L’aigua termal que brolla d’aquestes fonts també vé de la deu del Puig de Sant Grau, la mateixa deu de la font dels Brolladors i de Sant Narcís.

Creuem les termes romanes i sortim pel carrer de Vall-Llobera i a la cantonada amb el carrer Termes Romanes  trobem la font de Sant Narcís.

Font de Sant Narcís. El manantial de San Narcís arriba als 49 graus i juntament amb el manantial de la font del Brollador incorporen emanacions gasoses d’origen volcànic, al voltant de la falla del Puig de les Moleres.

L’origen de l’aigua San Narciso es remunta a l’any 1870, quan  la família Pla i Deniel (nom actual del carrer on es troba situada la planta d’envasat i les termes romanes) va rebre autorització per començar a envasar i comercialitzar aigua de la seva deu, amb el nom d’ Aigua San Narciso. Narcís Pla i Masgrau, originari de Caldes de Malavella i establert a Barcelona, va ser el promotor de la primera instal·lació d’embotellament sobre l’avinguda dels Manantials.

Des d’aquí tornem a la plaça de Sant Esteve on hi ha el Balneari Prats i continuem per l’avinguda del Dr. Furest i Roca.

0,600Qm. 25,830Qm. Estació de Renfe de Caldes de Malavella. Final de la sortida d’avui.

Properament parlarem de Caminar i de Henry David Thoreau.