DE RIPOLL A SANT QUIRZE DE BESORA PER LES COLÒNIES TÈXTILS DEL TER

 

                                  La font de les Planeses

Avui seguirem el Ter riu avall i trobarem vestigis de l’aprofitament que es feia de la seva aigua entre finals del segle XIX i sobretot la primera meitat del segle XX. Doncs en aquest tram de riu s’hi van instal.lar les colònies tèxtils d’Agafallops, Santa Maria i Bebiè i durant unes dècades van esdevenir el motor de la economia de la comarca, doncs sobretot hi van treballar moltes dones d’arreu d’aquestes contrades.

A la darrera part de l’itinerari ens allunyarem dels fusos i visitarem l’entorn del Castell de Montesquiu.

L’excursió d’avui té una distància de 20,5 quilòmetres i un desnivell de 545 metres positius. Pot fer-se a qualsevol època de l’any i només cal evitar fer-ho després d’un episodi de plujes, doncs la crescuda d’alguna riera ens pot barrar el pas.

L'ITINERARI

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació de tren de Ripoll i continuem a l’esquerra, cinquanta metres més endavant passem pel pas soterrani que creua les vies.

0,100Qm. 0,150Qm. Sortim del pas soterrani i girem a l’esquerra i cent cinquanta metres més endavant creuem el riu Ter pel pont de Calatrava.

El pont de Calatrava. La història del pont s'inicia el febrer del 1989, quan Calatrava va inspeccionar el lloc on havia de fer-se el pont. El pont, únicament pel pas de vianants, és una estructura metàl·lica tubular de ferro, pintada de blanc. El terra són taulons de fusta.  Té forma d'arc, emulant una costella, amb els tirants perpendiculars que uneixen l'arc amb la base del pont.

0,100Qm. 0,250Qm. Ara continuem paral.lels al riu, avall i deixant el riu a l’esquerra.

0.415Qm. 0,665Qm. Passem per sota un pont

0.025Qm. 0,690Qm. Superem una tanca verda sense cap tipus de dificultat i ja som a la colònia Agafallops.  La colonia Agafallops o de can Botey és una colònia industrial. L'ordenació de la ciutat i la fàbrica ve conformada per la conjunció de tres elements que en defineixen l'estructura: treball, viure i oci. La fàbrica de filats està documentada el 1862. A partir del 1890 es va expandir quan la va adquirir el manlleuenc Jacint Rifà. El 1915 es va incorporar com a soci Josep Botey i van comprar uns terrenys a Agafallops per ampliar la fàbrica que va culminar amb la construcció de la colònia en la dècada del 1950 seguint el model industrial unitari del segle xix.

Continuem paral.lels al riu seguint les marques del GR-210 i el GR-151.

1,780Qm. 2,470Qm. Arribem a Can Villaura. Tombem a l’esquerra paral.lels a la C-17. No hi ha perill perquè passem per un vial habilitat per vianants.

0,070Qm. 2,540Qm. Creuem la Riera de Les Lloses i seguim pels GR 210 i 151 que aquí encara continuen junts.

0,625Qm. 3,165Qm. Tombem a l’esquerra per sobre del riu Ter.

0,125Qm. 3,290Qm. Deixem a la dreta l’empresa CORISA. Continuem recte i creuem la via del tren per un pas inferior.

0,100Qm. 3,390Qm. El nostre camí marxa a la dreta paral.lel a la via.

0,160Qm. 3,550Qm. COMPTE!!!! Tornem a creuar la via, però ara per un pas a nivell.

0,080Qm. 3,630Qm. Travessem la colònia Santa Maria (per una bonica arcada).

Colònia Santa María. També coneguda com a colònia Roig per tenir les portes i les finestres enmarcades amb maons pintats de color vermell. Es troba documentada des del 1890. El nom de Santa Maria el pren de l'antiga masia veïna. Entre les dècades dels quaranta i els seixanta del segle xx, l'època de major creixement de la colònia, es va construir l'església i els jardins, obra de Rubió i Tudurí i que estan inclosos a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Continuem endavant deixant el Ter a la dreta.

0,750Qm. 4,380Qm. Cruïlla de camins. Continuem a l’esquerra pel camí que planeja.

0,200Qm. 4,580Qm. Deixem el GR 210 i nosaltres continuem pel GR-151 que creua les vies i que marxa ascendent.

0,060Qm. 4,640Qm. Cruïlla de camins. Continuem a la dreta direcció Llaés i de seguida ja tornem a trobar marques del GR-151.

2,340Qm. 6,970Qm. Coll Maranyic. Continuem per la pista cimentada en sentit ascendent cap a La Farga de Bebiè i Montesquiu.

0,550Qm. 7,520Qm. Creuem el riu Ter per una palanca i continuem amunt.

1,380Qm. 8,900Qm. Camí de Masacs. Deixem aquesta pista ampla i ens enfilem per un camí herbat que trobem a la dreta. COMPTE!!! Doncs ara ens vé un quilòmetre força tècnic i on podem relliscar fàcilment.

1,000Qm. 9,900Qm. Creuem la riera de Llaès a l’alçada de l’aiguabarreig amb el Ter i ens enfilem a l’altra banda i continuem per un corriol paral.lels al Ter.

0,620Qm. 10,520Qm. Pla herbat. El camí marxa una mica a l’esquerra, però no té pèrdua, doncs aviat retrobarem les marques del GR.

1,340Qm. 11,860Qm. Pista que ens creua. Seguim a la dreta i avall. En aquest punt confluim amb el PR-214 que va cap als Bufadors

0,200Qm. 13,860Qm. Ermita de Sant Moí. Aquesta ermita, també anomenada Esglesiola de Sant Moí, es troba al costat de la masia delmateix nom. És una construcció preromànica (o d’un romànic molt primitiu), probablement edificada al final del segle X. Aquesta petita construcción es compon d’una breu aula rectangular coberta amb estructura de fusta i un absis de planta semicircular molt peraltada.

LLEGENDA DE SANT MOÍ

La llegenda de Sant Moí  forma part del folklore català i sembla que es tractaria d’un sant llegendari, no correspon a un personatge real. La tradició, recollida entre d’altres per Joan Amades, diu que era un ermita que vivia en solitud profunda a Santa Maria de Besora, a l’ermita de Sant Moí. Passava el temps dedicat a l’oració i a fer treballs amb fusta, concretament esclops, que deixava a la vora d’un corriol perquè els agafessin els caminants que hi passaven. No tenia eines i feia els esclops només amb les mans. Era sord i, per tant, no parlava gaire i passava anys sense dir una paraula.

Segons una altra versió fou per no parlar mai amb ningú que es va quedar sord, i per això l’adoptaren com a patró els qui perdien l’oïda, que demanaven: “Sant Moi, feu-m’hi sentir”.

Continuem avall seguint les marques del GR.

0,500Qm. 14,360Qm. Creuem el Ter pel pont del ferrocarril. Malgrat que hi ha un pas de vianants, passarem més tranquils si en aquest moment no passa cap tren.

0,090Qm. 14,450Qm. Tombem a l’esquerra i pujem unes escales.

0,080Qm. 14,530Qm. Carretera d’accés a la Farga de Bebié. Continuem a l’esquerra en sentit descendent.

0,400Qm. 14,930Qm. Tornem a creuar el Ter i passat el pont tombem a l’esquerra. Punt de confluencia amb el SL-130.

0,200Qm. 15,130Qm. Façana principal de les filatures Edmundo Bebié. La Farga de Bebié era una colònia textil. A l'antic molí de Rocafiguera, conegut també com el molí de la Farga Vella s'hi havia fabricat ferro fins al segle xviii. A principis del segle xix la farga es va reconvertir en molí fariner. Era propietat de la família del mas Rocafiguera de Sora.

Edmond Bebié Wild era un enginyer suís, director i propietari d'una fàbrica de filats de llana moguda amb energia hidràulica, al riu Aar (afluent del Rin) al cantó suís d’Aargay, prop de Zurich. L'interès pel riu Ter li va arribar a través del seu fill Ernest, que tenia com a company d'estudis a la ciutat de Winterthur, un estudiant de Vic, el qual li va parlar de les possibilitats de la zona, on ja s'havien començat instal·lar industrials catalans. Llavors Edmond Bebié va recórrer el Ter cercant un bon emplaçament, i devia ser entre 1895 o 1896 que va comprar 400 hectàrees de terreny a banda i banda del Ter a la família Rocafiguera, un lloc estratègic aprofitant el meandre que aquí dibuixa el riu, on s'incloïa el molí.

La fàbrica va començar a funcionar el 1899, amb una producció considerable, que s'havia ampliat el 1910 fins a 13.312 fusos de filar i retorçar cotó. El període de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser un moment de gran creixement, ja que, com tot el sector tèxtil, tenia molta demanda. Això va fer créixer la Farga de Bebié en producció i en habitatges. En acabar la guerra tenia 600 treballadors i s'havia convertit en una de les filatures més grans de Catalunya, amb 24.000 fusos. Una mostra de la prosperitat de l'empresa és que disposava d'un taller de manyaneria i un de fusteria, i subvencionava una part de l'energia elèctrica que consumien els habitants de la colònia. A més, des de 1920, disposava d'estació de tren pròpia per a càrrega i descàrrega.

La colònia estava composta per  les dues fàbriques, les dependències de l'empresa, diversos blocs d'habitatges, dues torres dels amos (la torre vella i la torre nova), una església, una pista esportiva i un baixador de tren.

 El Balcó del Ter era el bloc d'habitatges més modern. És un edifici allargassat de planta baixa i tres pisos, on se centrava principalment la vida de la colònia, ja que s'hi trobava el cinema, la residència de les noies, el cafè i la fonda. A més, també hi havia les botigues, arrenglerades sota el porxo de planta baixa que dona al riu: queviures, lleteria, carnisseria, peixateria, economat, etc.

En aquest punt també hi ha la Font de la Farga de Bebié. Aquesta font amb el frontal de pedra, té dues piques a banda i banda. Tanmateix de cara a la fàbrica, l’aigua desguassa en una pica semicircular i d’esquena a les filatures desguassava a una pica semihexagonal. Les aixetes eren de pulsador i segurament agafava l’aigua de la xarxa.

L’espai annexe segurament era el centre neuràlgic de les celebracions, els balls i l’esport de la colònia.

Ara continuem per una pista asfaltada que trobem a la dreta en sentit ascendent.

0,100Qm. 15,230Qm. Deixem a la dreta l’estació de la Farga de Bebié i ens enfilem per un camí asfaltat que trobem a l’esquerra.

1,500Qm. 16,730Qm. Font de les Planeses. És una font boscana. El frontal és de pedra i té un banc a banda i banda. A la part superior està coronat per un arc i just a sota hi ha un espai per posar-hi una imatge. L’aigua desguassa per un tub directament a terra i es filtra per sota la placeta on hi ha la deu i davalla pel torrent que hi ha a l’altra banda del camí. A mitjans d’abril del 2022 té un bon raig.

Davant la font, hi ha un taula i uns bancs on hi ha caben 10 o 12 persones.

Continuem seguint les marques del GR-151 cap al castell de Montesquiu.

0,100Qm. 16,830Qm. Sortim a una pista que ens creua. Continuem a l’esquerra en sentit ascendent.

0,550Qm. 17,380Qm. Cruïlla de camins. Continuem avall cap al Castell de Montesquiu. Punt de confluencia del PR-124.

0,700Qm. 18,080Qm. Creuem un pont per sobre la riera de la Solana.

0,070Qm. 18,150Qm. Tombem a l’esquerra per un caminoi que ens portarà fins a dalt del castell.

0,700Qm. 18,850Qm. Entrada del recinte del Castell de Montesquiu. Ens hi endinsem.

A vint metres de l’entrada del recinte trobem la font de Mercè Juncadella.

0,020Qm. 18,870Qm. Font de Mercè Juncadella. Es tracta d'un mur transversal de pedra, d'uns 8 metres de llargada. La part central queda diferenciada dels extrems, és més alta i rematada en forma arrodonida.

L'aigua raja a través d'un broc de pedra i cau a un bassal de pedra de forma semicircular.

A mitjans d’abril de 2022 la font no raja.

Castell de Montesquiu. El Castell de Montesquiu té, possiblement, el seu origen en l'enclavament d'una torrassa de guàrdia que va fer edificar el comte Guifré I (el Pilós), al segle IX. No és fins a mitjan del segle XIV, però, quan l'actual castell passa, de ser un casalot destinat a la defensa, a convertir-se en una residència fortificada. Arnau Guillem de Besora és el primer del seu llinatge que habita el castell.

Al segle XVII, Lluís Descatllar, tot i residir a Barcelona, amplia i ennobleix el casal. A ell es deu la construcció de la capella actual i l'ampliació del sector Nord-Est, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici. Al principi del segle XX, Emili Juncadella, figura representativa de l'alta burgesia del moment, dóna a l'antic casal l'aparença de castell que té en l'actualitat i el completa amb els jardins. Però la reforma de Juncadella oculta molts vestigis de l'evolució i ampliacions anteriors de l'edifici.

A la part posterior del castell hi ha la font del Castell Xic.

Font del Castell Xic. La font és un llarg mur transversal de forma lleugerament còncava fet amb grans blocs de pedra. L'aigua raja regulada per una aixeta de polsador situada al centre del mur i cau a un enreixat de ferro arran del terra.

L'àrea d'esplai on es troba la font disposa de taules i seients de fusta per fer-hi un àpat.

Ara dirigim a l’entrada principal del recinte i anem baixant pel vial asfaltat cap a Sant Quirze de Besora seguint les marques del GR.

0,300Qm. 19,420Qm. En un revolt a l’alçada de l’entrada del restaurant la Casa Nova del Castell, trobem la font del Castell.

Font del Castell. Per accedir a la font cal baixar unes escales. A baix hi trobem un ampli replà rectangular a recer de la caseta i de tres murs de pedra en angle recte que delimiten l'espai.

El frontal de la font queda endarrerit de la façana d'un del murs, sota una arcada emmarcada amb maons a plec de llibre i protegida per un enreixat de ferro. Encara es poden veure restes d'un vell mosaic fet amb rajoles de ceràmica.

L'aigua surt a l'exterior a través d'un broc de ferro i cau a un bassal rectangular gairebé arran del terra. El pas de l'aigua ha generat formació tosca al voltant del brollador, ara coberta de molsa. A mitjans d’abril de 2022 només cau un rajolí.

Al costat de la font hi ha una caseta on es guarda la bomba d'aigua.

Sortim de la font i seguim planejant a l’esquerra.

1,125Qm 20,545Qm. Estació de Sant Quirze de Besora. Final de la sortida d’avui.

Les definicions d’algunes fonts les he extret d'Encos

Properament, us presentaré el Camí dels Segadors.