dimarts, 28 de febrer del 2017
MOIANÈS I. CAMINANT PER RACONS DEL MOIANÈS
Avui comencem un nou cicle d'entrades dedicades a un territori. Aquest 2017 viatjaré 30 anys enrere quan a la primera adolescència, amb l'esplai, anava sovint d'excursió pel Moianès i acampàvem a Fontscalents, a Montbrú, a Santa Coloma Sasserra... Enguany voltaré pel Moianès i revisaré aquells racons que dins la nostra memòria ens portaran fins la segona meitat de la dècada dels 80.
Tornarem ha agafar el Sagalès a Castellterçol, al costat del Restaurant La Violeta i potser algun dia haurem de corre per poguer agafar un dels pocs autobusos que arriba a Sant Quirze Safaja.
També pujarem al castell de la Popa i ens endinsarem a les Coves del Toll i no hi podrà faltar un passeig per la Sauva Negra i perdre'ns de nou per Granera.
Per començar avui us presentem el llibre "Caminant per racons del Moianès. 15 itineraris" d'en Miquel Jaumot i editat per Cossetània Edicions el juny del 2016. Els itineraris que ens presenta l'autor en aquesta guia són assequibles per qualsevol persona una mica avesada a caminar, doncs el més llarg no supera els 12 quilòmetres i sens dubte cadascuna de les excursions ens portarà fins a racons de gran bellesa d'aquesta comarca.
Finalment, per fer una guia més completa, desprès de cada itinerari, l'autor ens fa una acurada explicació sobre algun aspecte relacionat amb l'excursió descrita i així trobem descripcions sobre baumes, balmes i esplugues, la colònia, el Balç de Berenguer, els comunidors, el Castell de Clarà...
Una guia imprescindible si volem fer un tastet de Moianès.
La setmana vinent una nova gramàtica del caminant.
dilluns, 20 de febrer del 2017
CINGLES DE BERTÍ XII. CAMINANT PELS SOTS FERÈSTECS
Font de l'Estalviada
Avui us presentem la darrera entrada del cicle Cingles de Bertí i això es mereixia acabar-ho molt bé.
Per tant, avui seguirem les passes que feia mossèn Llatzer a la nove.la d'en Raimon Casellas, tot sortint d'El Figaró i pujant fins a Sant Pau de Montmany, i continuant cap al Santuari del Puiggraciós, on va haver de fer alguna que altre visita poc agraïda.
A partir d'aquí, el nostre recorregut farà sostre al cim del Puiggraciós i posteriorment davallarà cap a La Garriga pel Serrat de l' Ocata i les planes de Can Miquel
Malgrat algun tram de corriol, l'excursió d'avui és molt Espinàs, amb trams de carretera gens transitada, amb pistes amples i no gaire desnivell. La distància total de la sortida és d'uns 15 quilòmetres amb un desnivell positiu d'uns 500 metres.
És recomanable fer-la a finals d'hivern o principis de primavera, doncs amb una temperatura suau els trams d'asfalt són més lleugers. Esmentar també, que nomès trobarem aigua potable en el Santuari del Puiggraciós.
La ruta d'avui pot ser una variant de la ruta"La Plana Vallesana XI. De Sant Martí de Centelles a La Garriga", publicada el desembre del 2014 i en el punt quilomètric 10,470; a l'alçada de l'Estació del Figaró en lloc de travessar la C-17 pel pas elevat, encaminar-nos cap a Montmany.
L'ITINERARI
0,100Qm. 0,100Qm. Font de la
Carretera de Montmany. La trobem a
la carretera que puja a Montmany, a mà dreta, només 100 metres més amunt de
l'estació del ferrocarril.
Font del Puiggraciós. Emplaçada a la part
posterior del santuari de Puigraciós, a peu del camí ample que surt en direcció
nord-oest i més enllà porta al collet de Can Tripeta.
Avui us presentem la darrera entrada del cicle Cingles de Bertí i això es mereixia acabar-ho molt bé.
Per tant, avui seguirem les passes que feia mossèn Llatzer a la nove.la d'en Raimon Casellas, tot sortint d'El Figaró i pujant fins a Sant Pau de Montmany, i continuant cap al Santuari del Puiggraciós, on va haver de fer alguna que altre visita poc agraïda.
A partir d'aquí, el nostre recorregut farà sostre al cim del Puiggraciós i posteriorment davallarà cap a La Garriga pel Serrat de l' Ocata i les planes de Can Miquel
Malgrat algun tram de corriol, l'excursió d'avui és molt Espinàs, amb trams de carretera gens transitada, amb pistes amples i no gaire desnivell. La distància total de la sortida és d'uns 15 quilòmetres amb un desnivell positiu d'uns 500 metres.
És recomanable fer-la a finals d'hivern o principis de primavera, doncs amb una temperatura suau els trams d'asfalt són més lleugers. Esmentar també, que nomès trobarem aigua potable en el Santuari del Puiggraciós.
La ruta d'avui pot ser una variant de la ruta"La Plana Vallesana XI. De Sant Martí de Centelles a La Garriga", publicada el desembre del 2014 i en el punt quilomètric 10,470; a l'alçada de l'Estació del Figaró en lloc de travessar la C-17 pel pas elevat, encaminar-nos cap a Montmany.
L'ITINERARI
0,000Qm.
0,000Qm. Sortim de l’estació d’ El Figaró i continuem a l’esquerra per la
carretera de Montmany, que queda entre la via i la C-17. Normalment aquesta és
una carretera molt tranquil·la.
La font queda inserida
dins el mur de pedra que sustenta la via del tren. El seu frontal queda
endarrerit un pam respecte la façana formant un arc, emmarcat per maons vistos.
L'aigua deuria brollar per un tub de ferro encastat al frontal que tot just
sobresurt un dit, i regalimava per la paret fins una pica rectangular de pedra
a mitja alçada, tan ampla com l'obertura de la fornícula i coberta de molsa. A
mitjans de febrer de 2017, aquesta font no raja.
Continuem carretera
amunt.
3,800Qm. 3,900Qm. En un
revolt, on la carretera passa per sobre el torrent de Maries, a la dreta trobem
un petit corriol que seguim.
0,050Qm. 3,950Qm. Font de
l’Estalviada. Font molt modesta. L'aigua
deu rajar per un tub d'acer inoxidable encastat a unes pedres cobertes de molsa
i heures. Posteriorment deu caure a un cubell entaforat a la roca i si
sobreeixeix, desguassa directament al torrent. A mitjans de febrer de 2017, aquesta
font no raja. L’entorn, és el típic de bosc de ribera.
Ara retornem a la carretera
i continuem cap a l’Ullà.
0,225Qm. 4,175Qm. S’acaba
l’asfaltat i comença un camí de terra. Vorejem l’Ullà.
0,250Qm. 4,425Qm. Cruïlla. Continuem recte per anar cap a Sant Pau
de Montmany.
0,200Qm. 4,625Qm.Sant Pau de Montmany. Actualment, està en un estat gairebé ruïnós i
totalment inaccessible. Aquesta església
d’estil gòtic tardà és el lloc on es desenvolupa bona part de la novel.la d’en
Raimon Casellas, “Els Sots Ferèstecs”.
Ara desfem els últims
dos-cents metres i arribats a la cruïlla, girem a la dreta en sentit ascendent.
0,900Qm. 5,725Qm. Obviem els
camins que ens menen a banda i banda, fins que trobem dreceres que estalvien
els revolts que fa la pista i nosaltres continuem amunt per aquestes dreceres.
0,400Qm. 6,125Qm. Cruïlla de
camins. Bon mirador. Sota nostre, a llevant, veiem La Garriga. Continuem pel camí que trobem a la dreta, en
sentit lleugerament ascendent i que es dirigeix cap a la Torre del Telègraf del
Puiggraciós. Uns metres més endavant, el camí es converteix en corriol.
0,600Qm. 6,725Qm. Torre de telegrafia òptica del Puiggraciós.
Va ser edificada l'any 1854 i es troba en perfecte
estat se conservació. Esta declarada com a Be Cultural d'Interes Nacional.
Aquesta torre forma part d'un sistema de
comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d'un altre
aparell similar. L'operador condueix uns controls que situen els elements del
telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repeteix el missatge i aixi
successivament.
Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils
fixats en un suport de fusta muntat a dalt de la torre. El missatge es
desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts.
La torre de Puiggraciós era la núm. 45 de
la línia Vic a Barcelona, i tenia com a torres de referència a la de Centelles
(núm. 44) i la de Granollers (núm. 46).
Des d’aquest punt, tenim bones vistes del
Tagamanent i del Castell del Figaró.
Trenta metres més avall
trobem el Santuari del Puiggraciós.
Aquest santuari construït a
principis del segle XVIII, s’edificà molt a prop d’on diu la llegenda que es va
trobar la imatge de la verge (Nostra Senyora del Puiggraciós), una capelleta
que és a tocar de la torre de telegrafia. Durant la Guerra Cívil Espanyola el santuari
va ser pràcticament derruït i la construcció que veiem nosaltres és dels anys
50 del segle passat.
Des de 1973, unes monges
benedictines del monestir de Sant Pere de Puelles de Barcelona, ocupen l’antiga
casa dels ermitans i es tenen cura del Santuari.
La font és un
mur de pedra lligada d'aproximadament un metre i mig quadrat que reté les terres amb una llosa de pedra disposada en vertical que li fa de frontal. Al mig del
frontal hi ha collada una aixeta per on brolla l'aigua que vessa a un bassal
quadrat d'obra a mig pam del terra. A la banda esquerra, hi ha un petit banc
per seure.
Cal destacar,
i alhora agrair, la manera de dissimular l'aixeta; un tub d'acer inoxidable que
la folra, amb un forat rodó al davant que permet ficar el dit i polsar, després
l'aigua raja per un altre forat practicat a la part de sota del tub.
Ara per pujar
al cim del Puiggraciós, ens col.loquem davant la porta principal del santuari i
baixem per la pista 70 o 80 metres.
En aquest punt,
a banda dreta, trobem un corriol que s’enfila i passa a tocar d’un pal de la línia
telefònica.
0,275Qm. 7,105Qm.
Cruïlla de corriols. Nosaltres continuem pel que ens queda a la dreta i marxa
cap a ponent.
0,175Qm.
7,180Qm. Camí carreter que ens creua. Girem a l’esquerra en sentit ascendent.
Aquest camí cada vegada es fa més pedregós. Nosaltres sempre amunt.
0,570Qm.
7,750Qm. Cim del Puiggraciós (808 metres). Bones vistes cap a la Vall del
Tenes.
Per atasar-nos
a La Garriga, desferem aquest últim quilòmetre fins arribar de nou al Santuari.
Una vegada arribats a la pista d’accès al
Santuari, continuem a la dreta, direcció sud, en sentit descendent. A partir d’aquí,
seguirem les marques del PR-33 fins que siguem a tocar de La Garriga.
0,650Qm.
9,420Qm. Serrat de l’Ocata. Continuem per un camí que trobem a mà esquerra i
que marxa paral.lel a la paret d’una finca.
0,200Qm.
9,620Qm. Cruïlla de camins. Girem a l’esquerra per un camí molt trencat que
baixa sobtadament. En aquest punt les marques del PR, estan una mica amagades.
0,300Qm.
9,920Qm. Pista que ens creua. Girem a la dreta i quaranta metres més endavant
marxem a l’esquerra per un corriol en sentit descendent, obviant els camins que
ens menen a banda i banda.
0,475Qm.
10,395Qm. Planes de Can Miquel. Pista
que ens creua. Continuem recte, cap a llevant. En aquest punt, tornen a mancar
marques del PR.
0,750Qm.
11,145Qm. Cruïlla de pistes. Girem a la dreta en sentit descendent.
1,000Qm.
12,145Qm. Carena de la Serreta. Abandonem el PR-33. Continuem recte cap al bosc de la Serreta.
Obviem els camins que ens menen a banda i banda i continuem avall per aquesta
pista.
0,800Qm.
12,945Qm. Pista que ens creua. Girem a l’esquerra i uns metres més endavant, deixem
a la dreta unes oliveres, mentre davant nostre s’ens presenta La Garriga.
0,750Qm.
13,695Qm. Trobem a l’esquerra, un corriol que fa de drecera per evitar els
revolts de la pista.
0,150Qm.
13,845Qm. Sortim de nou a la pista i girem a l’esquerra tot creuant la C-17 per
un pas inferior i desemboquem al Torrent Plandiura.
0,100Qm.
14,045Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Artesans.
0,175Qm.
14,220Qm. Girem a la dreta pel carrer Bellavista i vuitanta metres més
endavant, creuem el Congost pel pont de la Doma. Sortim a la carretera Nova que
també creuem i pugem pel carrer Caritat.
0,125Qm.
14,475Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Sant Francesc.
0,100Qm.
14,575Qm. Girem a la dreta pel carrer Torrent de la Sínia.
0,060Qm.
14,635Qm. Girem a la dreta pel carrer del Centre i de seguida arribem a la
Plaça de l’Esglèsia i posteriorment enfilem el Passeig del Doctor Vic.
0,100Qm.
14,735Qm. Continuem pel Passeig dels Tilers.
Deixem a la dreta el roure de l’Hostal.
Centenari roure de 3,10 metres de diàmetre, una alçada de 18 metres i entre 22
i 24 metres de copa. Una antiga llegenda urbana, explica que aquest roure està
inclinat, perquè el seu origen és una branca que es va enfonsar a terra per
subjectar les cordes per estendre la roba del Mas Tàpies i que sorprenentment
va brotar i va esdevenir aquest majestuós exemplar.
0,125Qm.
14,860Qm. Estació de La Garriga. Final de la sortida d’avui.
Les descripcions de les fonts les he extret de la pàgina web de l'Enric Costa, www.encos.cat.
La setmana vinent encetem nou cicle de dotze entrades. Enguany, aquest 2017, El Moianès.
Les descripcions de les fonts les he extret de la pàgina web de l'Enric Costa, www.encos.cat.
La setmana vinent encetem nou cicle de dotze entrades. Enguany, aquest 2017, El Moianès.
divendres, 10 de febrer del 2017
L'ASTOR
L'astor és un ocell de rapinya semblant a l'esparver i molt emprat en falconeria. És una au diürna de mida mitjana, d'uns 55 cm de llargada i uns 110 cm d'envergadura, essent les femelles d'una mida més gran que els mascles. En el seu plomatge, ambdós sexes presenten una coloració gris fosca al dors. A la part ventral i pectoral, així com a la part inferior de les ales, tenen un barrat horitzontal negre i fines línees verticals del mateix color, tot això estampat sobre un fons gris perla.
A més a més, l'astor té un cap petit, un bec fort i encorbat, unes potes fermes amb les urpes potents, les ales curtes i arrodonides i la cua llarga.
Espècie molt ben adaptada als ambients forestals de la Serralada Litoral. Preferentment es troba associada a grans extensions de bosc amb bona cobertura arbòria, sobretot, de les obagues. Acostuma a ocupar valls frondoses, molts cops travessades per alguna riera. Tanmateix, a vegades aprofita els nius d'altres ocells, com l'aliga marcenca, per pondre els ous i covar-los durant 6 o 7 setmanes.
Per altra banda, freqüenta els petits espais agrícoles enclavats en el medi forestal i les petites zones deforestades enmig de la massa boscosa on realitza part de les seves activitats de caça. En aquest sentit s'alimenta d'altres ocells, com faisans, gaigs, perdius, aviram... o de petits mamífers com conills, esquirols i llebres.
Com a curiositat, esmentar que és dels pocs ocells de la Serralada Litoral que té un Canal de Youtube.
https://www.youtube.com/channel/UC34AifgRH9kAhtb5_nDWTOw
Per fer aquesta entrada he extret la informació de l'Atles dels Ocells Nidificants del Maresme editat per l'Héctor Andino, Enric Badosa, l'Oriol Clarabuch i el Carles Llebaria el desembre de 2005.
Properament, començarem a caminar pel Moianès.