Aquesta no serà la primera vegada que us parlaré d'aquests camins i corriols que tinc a poques passes de casa, i sempre els camins porten a una banda o altra. N'hi ha que ens portaran a una font, altres que ens portaran a una ermita, viaranys que ens conduiran fins a un dolmen... i senders que al transitar per ells, ens faran passar al costat d'un arbre monumental o simplement ens faran gaudir d'un matí d'hivern o una tarda de primavera.
Quan parlo de Camins de Vallromanes, considero tot aquell sender que surt d'algun indret d'aquesta població i generalment, exceptuant algun cas molt concret, hi tornaré pel meu propi peu, sense necessitat d'agafar un vehicle. A més a més, normalment les sortides seran com a màxim d'un matí.
Per tant, veureu que a les descripcions hi ha indrets de Santa María de Martorelles, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Vilanova del Vallès...
Tanmateix, els punts d'inici i arribada de les sortides seran la Plaça de l'Esglèsia, el coll de Can Corbera o bé fent una mica de trampa, perquè ja és terme municipal de Vilanova del Vallès, Can Maimó.
Quan parlo de Camins de Vallromanes, considero tot aquell sender que surt d'algun indret d'aquesta població i generalment, exceptuant algun cas molt concret, hi tornaré pel meu propi peu, sense necessitat d'agafar un vehicle. A més a més, normalment les sortides seran com a màxim d'un matí.
Per tant, veureu que a les descripcions hi ha indrets de Santa María de Martorelles, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Vilanova del Vallès...
Tanmateix, els punts d'inici i arribada de les sortides seran la Plaça de l'Esglèsia, el coll de Can Corbera o bé fent una mica de trampa, perquè ja és terme municipal de Vilanova del Vallès, Can Maimó.
Fins ara he marcat vuit itineraris que són els següents.
Camins Vallromanes I: El Torrent de Can Lairet. Març de 2008
Camins Vallromanes II: 3a Passejada pels voltants de Vallromanes. Maig de 2008
Camins Vallromanes III: Una excursió de dames i cavallers. Octubre de 2008
Camins Vallromanes IV: De la Roca Foradada a la Roca d'en Toni. Març de 2009
Camins Vallromanes V: Els dominis del Castell de Sant Miquel. Juny de 2009.
Camins Vallromanes VI: Caminar i ................ còrrer per Vallromanes. Juliol de 2009.
Camins Vallromanes VII: Pel turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó. Juliol de 2010.
Camins Vallromanes VIII: El camí d'Alella. Agost de 2010.
L'itinerari d'avui té uns 10'3 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 350 metres. Es pot fer durant tot l'any, excepte en dies plujosos, tal vegada caminem i travessem per molts torrents.
Avui la nostra excursió comença a la Plaça de l'Esglèsia, tot caminant per la Rambla en sentit ascendent. Tanmateix, seguirem la pista que en un principi planeja paral.lela a la riera, fins que després de Can Sala Gros comença a pujar i finalment quan ha passat per davant de Can Lairet i la Torre de Sant Isidre desemboca a la pista que va del coll del Clau a Can Fuster. Escasament a uns 30 metres a la dreta trobem la Font de Can Gurgui.
Des de la plaça fins la font hi ha un 2,5 quilòmetres.
La Font de Can Gurgui: Font que sempre raja i de les fonts que he trobat fins ara, l única que té el rètol d'aigua sanitàriament potable. Es troba en una cruïlla de camins, per tant avui encara és molt concorreguda.
El davant de la font és de pedra i així aguanta el marge, amb la boca de la mina a mitja paret; sota raja la deu d'aigua d'un tub metàlic i va a parar a una pica, a la dreta hi ha una taula rodona i un banc que la volta.
Ara reculem una mica i seguim la pista en sentit nord, tot passant per davant del restaurant de Can Gurgui. Obviant els camins i corriols que anem trobant, uns 300 metres més enllà a la dreta, trobem uns quants eucaliptus. No és gaire corrent trobar aquests arbres per aquestes muntanyes, tanmateix, generalment no els hi agrada el fred.
Cent-cinquanta metres més endavant a la dreta trobem un camí-torrent que s'endinsa a la muntanya. Nosaltres el seguirem i estarem fent les primeres passes per la "Mitjahorica".
Aquest nom vé de l'estona que tardaven en fer-lo de baixada un grup de caminaires veterans des de Can Riera fins aquí baix.
Quan portem uns 200 metres, trobem a la dreta un trencall que obvíem, nosaltres seguim pel viarany principal. Dos-cents metres més endavant ens enfilem pel camí que trobem a la dreta, deixant el corriol que marxa recte i cap avall.
En aquest tram el sender està ple de xaragalls i sens dubte, malgrat que sigui una mica més cansat, és recomanable fer-ho de pujada, de baixada rellisca molt.
Mil cent metres més endavant tornem a trobar una cruïlla, nosaltres contínuem recte amunt, obviant el camí de la dreta.
A 300 metres, ja a les portes de Can Riera, ens travessa un camí, el GR-92 que va des de Portbou fins a Ulldecona, que ara seguim en sentit llevant per pujar a l'ermita i posteriorment baixar a la Font de Sant Mateu.
Ara només ens cal seguir les senyals blanques i vermelles del GR i uns 550 metres més enllà, arribarem a l'ermita de Sant Mateu.
La capella està documentada al segle X. És un edifici romànic d'una sola nau. Tanmateix, el més curiós és la disposició del campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana. Segurament, això és així, per tal d'augmentar notablement el radi des d'on eren perceptibles els tocs de la campana.
Per arribar a la font de Sant Mateu contínuem pel GR que ara marxa direcció ponent i mica a mica va baixant, després d'uns 350 metres arribarem a la font.
Aquesta font raja de manera intermitent. Des del maig de l'any passat, torna a rajar desprès de quatre anys de sequera.
Al seu davant una gran bassa, ara en desús, ens il.lustra sobre el concepte d'economía de l'aigua que tenia la vida a les masies, en una època on no hi havia aigua corrent.
Contínuem pel GR, tot caminant en sentit nord per la pista que passa per sobre la font. Quan portem uns 300 metres, abans d'un revolt molt tancat a la dreta, trobem un corriol a mà esquerra que descendeix. En un primer moment el camí està força erosionat, però als pocs metres ja queda més definit.
Dos-cents metres més endavant, ens creua un camí carreter, nosaltres girem a la dreta i el seguim en direcció nord. Pocs metres més avall, arribem a una tanca que travessem, arribant de nou a un altre camí pel qual contínuem recte.
Cent-cinquanta metres més enllà, després d'un revolt tancat a la dreta, ENS HEM DE FIXAR MOLT, perquè surt un corriol a l'esquerra. Normalment aquest corriol està molt definit per les roderes de les bicicletes i de seguida uns metres més endavant el corriol es converteix en camí.
Nosaltres sempre el seguim avall i en sentit nord, obviant els camins que ens menen a banda i banda. El camí zigzagueja, per tant fins i tot ens podem permetre fer una drecera, sempre vigilant de no perdre el camí principal.
Quan portem uns 400 metres per aquest sender, deixem a la dreta una mina d'aigua; cent metres més avall, tornem a trobar dues mines més.
A hores d'ara desconec el seu nom, quant a la seva ubicació han de ser gairebé al límit entre els termes municipals de Vilassar de Dalt i Premià de Dalt.
Per tant, si algú en té més informació us agrairia m'ho féssiu saber.
Ara la pista puja una mica. Cent metres més endavant, trobem una bifurcació de pistes. Nosaltres agafem la pista de l'esquerra que segueix baixant. Quatre-cents metres més enllà, desprès d'uns tros de baixada amb força xaragalls, en un revolt, trobem a l'esquerra un camí pedregós poc definit que baixa entre els pins; uns seixanta metres més avall el camí queda més definit. En aquests primers metres, serà convenient descendir per la part esquerra del vessant de la muntanya. Això ens facilitarà trobar el corriol. Ara estem anant pel camí del Vietnam. Desconec qui li va posar aquest nom i d'on li va venir l'inspiració.
Quan el camí ja planeja, la traça és molt clara. Un centenar de metres més endavant, després de travessar un torrent, el nostre camí gira a la dreta. Cent cinquanta metres més enllà, el camí travessa un altre torrent i poc després arribem a una cruïlla de camins, nosaltres girem a la dreta.
Aquesta part del bosc està molt bruta d'arbres caiguts i llenya seca que fan necessària una actuació de neteja, per evitar de tenir disgustos a l'estiu en forma d'incendi.
Dos-cents metres més endavant el camí guanya amplitud i es converteix en una pista. Cent metres més enllà ja sortim a la pista, que va de Can Maimó a la Creu d'en Boquet. Nosaltres girem a l'esquerra, direcció Can Maimó. Uns metres més endavant passem per l'anomenat bosc del Canadà, segurament batejat així per l'alçada dels plàtans i els pollancres.
En aquest tram és curiós observar com a banda esquerra hi ha els arbres típics d'un bosc de ribera i a banda dreta el bosc està format per pi i alzina.
Ara arribem a la font d'en Mamet. Situada en el torrent del Molí d'en Cuquet, jo sempre l'havia vist rajar, però el seu estat actual degut a les esllavissades és força lamentable. Sense cap mena de dubte, s'hi hauria de fer quelcom, perquè està en "perill d'extinció". Actualment ja no té el boc, i han desaparegut les escales per baixar a la font.
Contínuem avall, obviant els camins que ens menen a banda i banda, fins que set-cents cinquanta metres més endavant, girem per una pista que s'enfila a l'esquerra.
Tanmateix, si seguíssim per la pista, set-cents cinquanta metres més avall, a mà esquerra trobaríem el corriol que enllaça amb l'itinerari del turó de Cal Tàvec i la Baga de Can Maimó; una vella tanca rovellada, actualment ens fa de fita per assenyalant-se aquest camí.
La pista s'enfila fent una giragonsa. Quan porten uns 350 metres arribem a un collet i contínuem avall, pasem per Can Sala Xic i de seguida arribem a l'asfalt, tot entrant al poble per l'avinguda de Vilassar, el carrer que baixa a l'esquerra. Desprès de caminar uns 550 metres per aquest carrer, trobem a l'esquerra un camí que desprès d'uns 1o0 metres ens ha de dur de nou fins la riera de Vallromanes.
Girem a la dreta i d'aquí a la plaça de l'esglèsia, punt d'inici i final de la sortida d'avui, només ens restaran uns 350 metres.
Properament parlarem de la Font de les Monges i de la Font dels Castanyers.
És una pena com es troba la font d'en Mamet... ha degradat molt últimament. Després de pluges fortes sempre queda tapada pels sediments que baixen del torrent. És una llàstima perquè era un lloc ideal per la cria de la salamandra, un amfibi amenaçat al Parc. Quan es trobava neta i hi havia el petit toll davant del broc era fàcil trobar-hi un munt de larves. Els del parc haurien de fer tasques de manteniment molt més sovint en aquests indrets..
ResponEliminaEl que comentes de les mines d'aigua, deuen ser les mines de les Ginesteres, que es troben al Torrent de la Molinera, un zona obaga i molt boscosa, dins del terme de Premià de Dalt. Hi ha moltissima aigua en el subsol d'aquella zona, i s'explota des de temps passats. Crec que part de Vilassar de Dalt se subministra amb l'aigua que s'extreu d'aquestes mines.. o almenys, era així fins fa uns anys. M'ho va explicar un pagès de la zona. De fet, al llarg del torrent s'hi pot observar tot un seguit de pous. Malauradament això també ha provocat que el nivell freàtic hagi baixat molt i actualment l'aigua ja no corri per la superficie del torrent.. això evidentment ha condicionant totalment la vegetació de ribera.
salutacions