Josep Maria de Sagarra i la serralada de Marina

El Puig Castellar des de l'ermita de Sant Climent

L'altre día llegint una guía sobre el Parc, em va sorprendre la quantitat de escriptors que han

escrit sobre la serralada, Verdaguer, Carner, Espinàs, Anglada, Serra, Sampere... i per començar aquest recull de relacions entre la literatura i els racons de les nostres muntanyes, he triat Josep Maria de Sagarra perquè a les Memòries que publica el 1954 ens explica com eren aquells estius de la seva infantesa, a la casa que la família tenia a Santa Coloma de Gramanet l'actual Museu Torre Balldovina, i fa esment de la Font d'en Gatell.

Alguna vegada he sentit parlar d'aquesta font, però mai l'he sabut trobar encara.

Pertany al municipi de Montcada i Reixach, i sembla ser que està en el vessant vallesà sota l'ermita de Sant Climent.

A més a més aquests darrers dies en una ruta de montcadaenbici.org, en un moment del recorregut passen pel Torrent de la Font d'en Gatell.

Per altra banda, en aquest mateix relat en Josep Maria de Sagarra, ens descriu el primer contacte que seu pare, l'historiador Ferran de Sagarra, va tenir amb el jaciment ibèric del Puig Castellar, dalt del turó del Pollo.

Abans d'acabar el mes us presentaré la Font de Santa Agnès, ara us deixo amb en Sagarra

LA MEVA INFANTESA HAURIA ESTAT...

La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramanet, durant els tres mesos d'estiu. La casa i el jardí, que encara existeixen en la mateixa forma que nosaltres els vàrem abandonar fa trenta-cinc anys, es troben al marge de la carretera de Sant Adrià a Santa Coloma, uns quatre-cents metres abans d'arribar al poble. El que ha canviat és tot el paisatge i el clima d'aquells llocs. Perquè l'immens regadiu que era del meu pare avui dia està urbanitzat completament i ocupat per la més lamentable de les arquitectures. La Santa Coloma que jo he conegut era un poble típicament agrícola, com tants del Vallès, però a quatre passes de Barcelona, i avui dia és una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments d'aquest segle.

Nosaltres feien el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó* proporcionat pel senyor Jaume o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de davant la caserna de Sant Agustí i anava Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquest carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. (...)

El nostre jardí resultava un jardinàs on qualsevol amant de les delícies vegetals matava la gana i on es podia jugar olímpicament a lladres i serenos, perquè les distàncies no deixaven de ser considerables i els amagatalls infinits. La casa era una construcció generosa del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, edificats al voltant d'una torre de defensa del segle XI, la part de la qual feia vint pams de gruix. Tot plegat tenia, i encara té, l'aire d'un castell, si es vol capritxós, però no desproveït de delicats efectes. (...)

Entre les muntanyes que formaven part de la nostra finca de Santa Coloma n'hi havia una, la més alta de totes, anomenada el Turó del Pollo, poblada d'un agradable bosc de pins i apta per a una excursió de tarda; perquè en tombar la muntanya hi havia la Font d'En Gatell, amb una aigua molt potable i un escenari deliciós i feréstec. Un bon dia, trobant-se el meu pare al cim del Turó del Pollo, va descobrir entre la pinassa quatre grans pedres quadrangulars, situades a respectable distància l'una de l'altra, però guardant una perfecta simetria. La cosa li cridà l'atenció, i féu anar-hi un parell de jornalers perquè amb el picot comencessin a descalçar les pedres. La idea del meu pare donà el fruit immediat d'un curiosíssim descobriment; varen començar a treure el nas unes imponents muralles, com les que es troben en els vells poblats ibèrics. (...)

Les peces que s'obtingueren durant el llarg treball de fer parlar la terra foren notables moltes d'elles i obeïren a diferents capes de civilització. Per què allí es trobà des de les armes d'os i les destrals de pedra, junt amb la més primitiva ceràmica, fins a les delicades mostres de la terrissa colonial grega, i tota mena d'estris tan de fang com de metall, pertanyents a l'època romana. (...) En desaparèixer la nostra casa, el meu pare cedí tot el descobriment al Museu Arqueològic de la ciutat, i també cedia a la Diputació de Barcelona la part de muntanya en la qual radicava el poblat ibèric.

*faetó: Cotxe de caixa rectangular per a sis o vuit persones, amb els seients disposats lateralment i amb l'entrada per la part posterior de la caixa.