Malanyanes

Font de la Marè de Déu de Malanyanes o de la Pedrera

Avui s'acaba el mes, i malgrat que em surt la feina per les orelles, presentem una excursió de capvespre de maig.

La sortida d'avui ens duu fins a Santa Agnès de Malanyanes i des de l'esglèsia parroquial ens acostarem fins a l'ermita de Malanyanes. El recorregut no demana cap exigència física i a més a més en dos quilòmetres de trajecte trobarem tres punts d'aigua i força ombra.

Per arribar a l'esglèsia de Santa Agnès, una vegada som dins el nucli, hi arribarem pel carrer Jaume Cuyàs, on per un passatge que trobem a la dreta pugem unes escales que ens duen fins el temple que se'ns presenta com un edifici aïllat que té entorn de si un espai lliure: una plaça en el seu vessant sud i est amb una font datada de 1998. Al costat de la plaça es troba la casa rectoral i una masia particular "Can Rosselló". Aquest espai que avui compleix entre altres coses una funció d'esbarjo i oci, en els seus orígens tenia una funció molt més activa dintre de la vida de la localitat.
Actualment l'església té una sola nau amb absis i capçalera quadrada i amb capelles adossades pels dos costats, tanmateix no és obra d'un estil únic. Conjumina elements més propis del gòtic, com són els arcs ogivals o la forma de la portada d'accés, amb elements de transició com és la volta de canó apuntada que cobreix la nau i elements clarament romànics com l'absis pro semicircular tant en l'exterior com en l'interior.

Si voleu saber més coses sobre aquest indret nomès cal que aneu a: torrens.espacioblog.com i allà l'actual rector de la parròquia Mossèn Albert Torrens ens ho explica tot amb pèls i senyals.

Sortim pel camí que marxa per darrera l'esglèsia i cent metres més endavant ens durà a passar a tocar per una masia que en un lateral té una capelleta en honor a Santa Agnès.

Arribem al carrer Camí d'Alcoll i a la següent cantonada girem a la dreta en direcció a Can Caseta, Villa Mercè i Can Nicolau. Cinquanta metres més endavant, deixem el carrer ample i seguim el camí carreter que marxa per l'esquerra. Passem per la porta de tres cases i quan anem pel costat del filat de la tercera casa, obvíem el camí que s'enfila i nosaltres seguim pel mateix camí.

Vint metres abans de sortir de nou al carrer asfaltat, trobem a l'esquerra un corriol que s'enfila una mica, el seguim tot caminant per dins el bosc un 500 metres, quan sortim arribem a una cruïlla de camins, nosaltres seguim recte per una pista força ampla, cent cinquanta metres més enllà arribem a Can Lladó.

Pel que veiem aquesta és una casa pairal amb certa solera, tocant el jardí de la casa trobem la Font de Can Lladó.

Properament haurem de fer una excursió a la biblioteca de la Roca i ampliar informació sobre aquest indret.

Ara girem a l'esquerra, pista avall tot seguint el GR-97-1.

Aquesta variant del GR-97 uneix el Pla de l'Espinal i Marata.

Tres-cents metres més avall, trobem una pista que ens creua, nosaltres girem a l'esquerra, tot seguint les indicacions cap a l'ermita de Malanyanes.

Tres-cents cinquanta metres més endavant, arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquest punt, davant nostre, dalt d'un turonet i mig amagada entre els arbres, podem veure l'ermita de Malanyanes. Ara nomès ens cal pujar-hi.

Aquesta capella preromànica data del segle XI i en altres temps fou la parròquia de l'indret. Avui dia, cada any a principis de maig s'hi celebra l'aplec.

Tornem a la darrera cruïlla de camins i contínuem pel GR, ara el camí va per un fondal deixant l'ermita i Ca n'Alzina damunt nostre a l'esquerra. Quan portem dos-cents cinquanta metres, tot just abans d'iniciar una pujada, trobem un corriol a mà dreta, que en cinquanta metres, ens durà fins la font de la Mare de Déu de Malanyanes o font de la Pedrera.

Per arribar-hi hem hagut de netejar el corriol, cobert per l'abundant vegetació, sobretot ortigues en el seu inici.

Aquesta font que té una rajola que mitjançant una imatge, ens explica el vincle que hi ha entre el llogaret de Santa Agnès, l'ermita i la font, sempre l'hem vist rajar, i de moment nomès cal de tant en tant desbrossar una mica aquest corriol.

Ara sortim del corriol i nomès cal desfer el camí per arribar de nou al punt de d'inici de l'excursió.

i donar per acabada la sortida d'avui al territori "Malanyanes".

Josep Maria de Sagarra i la serralada de Marina

El Puig Castellar des de l'ermita de Sant Climent

L'altre día llegint una guía sobre el Parc, em va sorprendre la quantitat de escriptors que han

escrit sobre la serralada, Verdaguer, Carner, Espinàs, Anglada, Serra, Sampere... i per començar aquest recull de relacions entre la literatura i els racons de les nostres muntanyes, he triat Josep Maria de Sagarra perquè a les Memòries que publica el 1954 ens explica com eren aquells estius de la seva infantesa, a la casa que la família tenia a Santa Coloma de Gramanet l'actual Museu Torre Balldovina, i fa esment de la Font d'en Gatell.

Alguna vegada he sentit parlar d'aquesta font, però mai l'he sabut trobar encara.

Pertany al municipi de Montcada i Reixach, i sembla ser que està en el vessant vallesà sota l'ermita de Sant Climent.

A més a més aquests darrers dies en una ruta de montcadaenbici.org, en un moment del recorregut passen pel Torrent de la Font d'en Gatell.

Per altra banda, en aquest mateix relat en Josep Maria de Sagarra, ens descriu el primer contacte que seu pare, l'historiador Ferran de Sagarra, va tenir amb el jaciment ibèric del Puig Castellar, dalt del turó del Pollo.

Abans d'acabar el mes us presentaré la Font de Santa Agnès, ara us deixo amb en Sagarra

LA MEVA INFANTESA HAURIA ESTAT...

La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramanet, durant els tres mesos d'estiu. La casa i el jardí, que encara existeixen en la mateixa forma que nosaltres els vàrem abandonar fa trenta-cinc anys, es troben al marge de la carretera de Sant Adrià a Santa Coloma, uns quatre-cents metres abans d'arribar al poble. El que ha canviat és tot el paisatge i el clima d'aquells llocs. Perquè l'immens regadiu que era del meu pare avui dia està urbanitzat completament i ocupat per la més lamentable de les arquitectures. La Santa Coloma que jo he conegut era un poble típicament agrícola, com tants del Vallès, però a quatre passes de Barcelona, i avui dia és una mena de suburbi babilònic, on amb penes i treballs es pot descobrir la reminiscència de les moltes gràcies que tenia a començaments d'aquest segle.

Nosaltres feien el viatge a Santa Coloma de dues maneres; o bé en un faetó* proporcionat pel senyor Jaume o bé agafant el carrilet de vapor que sortia de davant la caserna de Sant Agustí i anava Badalona, passant per Sant Adrià. Allí baixàvem i amb la tartana de casa arribàvem a la finca. Després aquest carrilet es convertí en tramvia elèctric, i les comunicacions van ser més fàcils i més freqüents. (...)

El nostre jardí resultava un jardinàs on qualsevol amant de les delícies vegetals matava la gana i on es podia jugar olímpicament a lladres i serenos, perquè les distàncies no deixaven de ser considerables i els amagatalls infinits. La casa era una construcció generosa del segle XVIII, de planta baixa i dos pisos, edificats al voltant d'una torre de defensa del segle XI, la part de la qual feia vint pams de gruix. Tot plegat tenia, i encara té, l'aire d'un castell, si es vol capritxós, però no desproveït de delicats efectes. (...)

Entre les muntanyes que formaven part de la nostra finca de Santa Coloma n'hi havia una, la més alta de totes, anomenada el Turó del Pollo, poblada d'un agradable bosc de pins i apta per a una excursió de tarda; perquè en tombar la muntanya hi havia la Font d'En Gatell, amb una aigua molt potable i un escenari deliciós i feréstec. Un bon dia, trobant-se el meu pare al cim del Turó del Pollo, va descobrir entre la pinassa quatre grans pedres quadrangulars, situades a respectable distància l'una de l'altra, però guardant una perfecta simetria. La cosa li cridà l'atenció, i féu anar-hi un parell de jornalers perquè amb el picot comencessin a descalçar les pedres. La idea del meu pare donà el fruit immediat d'un curiosíssim descobriment; varen començar a treure el nas unes imponents muralles, com les que es troben en els vells poblats ibèrics. (...)

Les peces que s'obtingueren durant el llarg treball de fer parlar la terra foren notables moltes d'elles i obeïren a diferents capes de civilització. Per què allí es trobà des de les armes d'os i les destrals de pedra, junt amb la més primitiva ceràmica, fins a les delicades mostres de la terrissa colonial grega, i tota mena d'estris tan de fang com de metall, pertanyents a l'època romana. (...) En desaparèixer la nostra casa, el meu pare cedí tot el descobriment al Museu Arqueològic de la ciutat, i també cedia a la Diputació de Barcelona la part de muntanya en la qual radicava el poblat ibèric.

*faetó: Cotxe de caixa rectangular per a sis o vuit persones, amb els seients disposats lateralment i amb l'entrada per la part posterior de la caixa.