GRAMÀTICA DEL CAMINANT LXVII. PARAULES AMB SWING

 

Fa unes setmanes us vaig presentar Swing. Al marge de la trama que és d’aquelles que enganxa, aquesta novel.la és per llegir-la amb paper i llapís, doncs de tant en tant van apareixent mots entre les fàbriques de suro de Palafrugell, els clubs de Harlem, el Paral.lel de Barcelona i la Itàlia feixista.

Les 24 paraules d’avui són les següents,

Abrivar: Donar força, impuls o coratge.

Abúlia:  Falta completa o incompleta d’apetència volitiva com a poder d’acció o fre.

Bambolejar: Moure’s alternativament cap a una banda i l’altra, per inseguretat d’equilibri.

Baratar: Donar o rebre una cosa a canvi d’una altra.

Depauperar: Fer tornar pobra una persona, una població, etc…

Envanit: Ple de vanitat.

Esplín: Malenconia que produeix tedi de tot.

Fatu: Curt d’enteniment, especialment el nici envanit o que no es dóna compte de la seva niciesa.

Federat: Horror, por intensa.

Fiduciari: Que depèn de la confiança que mereix.

Freixura: Entranyes, especialment els pulmons.

Ganut: Que té molta gana.

Grum: Noi que un club, establiment o senyor particular té al seu servei per fer enviats.

Lliurea: Vestit distintiu, pel color, galons, botons, etc., dels criats d’una casa noble.

Manilla: La manilla és un joc de cartes que va ser molt popular a Catalunya. A partir de la segona meitat del segle XX va començar a jugar-se cada vegada menys i es va anar substituint per la botifarra.

Mústic: Trist, mancat d’alegria, de vivacitat.

Peremptori: Urgent, que no adment dilació.

Retopar: Replicar contradient.

Sutzura: Una cosa bruta. Brutor.

Tabard: Vesta d’abric que cobria des del coll fins més avall de la cintura.

Talòs: Persona obtusa, molt curta d’enteniment.

Taper: Fabricant o obrer que es dedica a fer taps de suro.

Vesta: Vestit, roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que arriba des del coll fins als peus.

Volició: Acte de voluntat.

La majòria de les definicions de les paraules les he extret de la versió digítal del Diccionari Alcover- Moll.

Properament, pujarem a la Covil i a la Costa Pubilla.

SI NO PUC VOLAR

 

Avui us presento Si no puc volar d’Estel Solé i editada per Rosa dels Vents el juny de 2016. De seguida que acabo de llegir una novel.la, m’agrada buscar per les xarxes a veure si trobo algú que sàpiga posar les paraules a allò que m’ha fet sentir o allà on m’ha portat el llibre que tot just acabo.

En aquest cas, en Sebastià Portell a Llegir.cat fa una crítica brillantíssima i tot seguit us n’adjunto alguns fragments.

“Es pot dir, doncs, que no ens trobem davant una novel·la amb grans pretensions, i això ho afirmem en el millor sentit de la paraula: una gran fita suposa, sovint, que els viatges en lletra es perdin pel camí i per dreceres. Però aquest no és de cap manera el cas de Solé: l’autora, que ja s’havia donat a conèixer com a poeta amb Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011, Premi Amadeu Oller) i amb Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), ens ofereix en aquesta ocasió un text que llisca, sorprenentment entretingut, que fa que el gir de cada pàgina sigui una necessitat més que un vot de confiança. Si no puc volar és un text senzill però que destaca per una història i una trames ben dissenyades, una llengua assequible i propera i uns personatges —sobretot la protagonista— que generen empatia des del primer moment.

Sóc una dona tarada i estèril: així es presenta Ànnia, el personatge central, que veu com en poc més d’un any la vida se li ha capgirat. Ha perdut la seva parella, la feina i el pis, i ara viu amb el seu avi mentre es dedica a passejar gossos de dones riques de la part alta de Barcelona, que ja tenen massa feina en passejar-se a elles mateixes. Per afegitó, l' Ànnia pateix endometriosi, una malaltia estranya no pel nombre de dones que la tenen —prop d’un 20%— sinó pel poc que se’n sap o se’n fa saber, una malaltia que a més de suposar-li un dolor menstrual més fort que el de la resta de dones li complica les possibilitats de tenir fills més enllà de la trentena”

“La maternitat és, de fet, un dels temes principals d’aquesta novel·la, que s’enceta amb uns versos d’Anne Sexton,  uns altres de la seva traductora al català, Montserrat Abelló, i un fragment de la Yerma de Lorca, tots tres textos caracteritzats per la diferència, pel patiment i per la situació de la dona dins una mena de desert quotidià i difícil: L’únic que volia era hivernar i despertar en una estació més calmada, es lamenta Ànnia en un passatge.”

“Així, la necessitat o la inèrcia de tenir parella i de viure en parella o els dictats de la moda i de l’aspecte físic, que si bé han arribat a ser una collera per ambdós gèneres encara són un llast més pesat a l’esquena de les dones, són també presents a la novel·la. Un text que, en un intel·ligent exercici de sinceritat i empatia, ens convida a respirar amb la pell d’una dona suposadament imperfecta, infeliç, sola, amb uns quilos de més i poques expectatives de futur, per tal de fer-nos entendre, finalment, que tot model és ideologia i que el benestar comença i acaba en un mateix”.

“Així mateix, i tornant a l’estil orgànic de la novel·la, destaquen també els passatges d’humor i ironia, que fan de contrapès a les escenes més dramàtiques, que recorden, en certa manera, les millors escenes d’El diari de Bridget Jones (1996), de Helen Fielding, per l’acidesa i la raó que contenen: Els casaments, aquells actes socials on no menges gens bé, t’emborratxes per intentar divertir-te i et passeges del lavabo a la taula encara que no t’estiguis pixant, només per lluir el vestit i les sabates noves que t’han costat un ull de la cara. Trobem, a més, un clar i agraït homenatge a la mítica faixa de Jones en les calcetes de Hello Kitty de l’Ànnia”.

Gaudiu de la lectura i ben aviat pujarem a la Covil, a la Coma Ermada i a la Costa Pubilla.

LA SELVA V. CALA BANYS I EL CASTELL DE SANT JOAN DE LLORET.

 

                                    La font de Cala Banys

Avui us presento una passejada de capvespre per fer un d’aquests dies que la calor va afluixant i el dia es va escorçant. Fora del brogit de juliol i agost, ara al setembre Lloret mica a mica va guanyant tranquilitat, sobretot entre setmana i la caminadeta que us proposo us acostarà fins a Cala Banys i el Castell de Sant Joan.

Tanmateix heu de tenir en compte que el castell està obert en els següents horaris, de juliol a setembre de dilluns a diumenge de 10 a 13h i de 17:30h a 19:30h i la resta de l’any, dissabtes, diumenges i festius de 10 a 13h.

Per tant, per evitar presses, val la pena fer la visita al castell i després tranquilament gaudir de la posta de sol a Cala Banys.

Sovint, us presento sortides i activitats per fer amb canalla, aquest no seria el cas, a no ser que els vostres fills,nebots o nets gaudeixin amb l’activitat comtemplativa.

La passejada només té 3 quilòmetres de llargada, un desnivell positiu de tot just 50 metres i cap dificultat tècnica.

L’ITINERARI.

0,000Qm. 0,000Qm. Sortim de l’estació d’autobusos de Lloret i anem cap a la platja per l’avinguda Just Marlés Vilarrodona (És l’avinguda on hi ha la parada dels taxis)

0,400Qm. 0,400Qm. Passeig d’Agustí Font. (Passeig Marítim de Lloret.) Tombem a la dreta direcció sud, tot seguint el GR-92.

0,390Qm. 0.790Qm. Monument de la Dona Marinera. L’any 1966 es va encarregar la realització del monument a “La Dona Marinera” que es pot contemplar al final de la platja de Lloret. L’escultura de bronze, obra de l’artista Ernest Maragall, fa una alçada de 2,40 m. sobre la roca i representa una figura femenina que guaita el mar en actitud de saludar o acomiadar.

És un homenatge a la dona de l’època marinera que sovint fou la que tirà endavant la llar mentre l’home era a cercar fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta escultura, també anomenada “Venus de Lloret”, dota a la costa lloretenca d’un element artístic de gran bellesa i qualitat que fa que no hi hagi un moment en que no s’hi vegi un grup de persones al seu voltant. Al voltant d’aquesta figura s’ha creat una llegenda on s’explica que, la persona que miri a l’horitzó (com l’estàtua) i al mateix temps toqui amb la seva ma el peu dret de l’escultura veurà realitzats els desitjos que formuli en aquell moment.

L’indret on hi ha l’estàtua és un molt bon mirador sobre la Mediterrànea.

Nosaltres seguim cap al sud tot seguint el GR-92 cap a Cala Banys.

0,330Qm. 1,120Qm. Font de Cala Banys. Sens dubte la font més propera al mar de totes les que hem descobert fins ara, doncs tan sols està a uns 5 metres d’on trenquen les onades i a un parell de metres sobre el nivell del mar.

El frontal de la font és de pedra amb una placa que diu “Aquesta font va ésser trobada en aquest lloc anomenat Banys el dia 29 de novembre de l’any 1894”. L’aigua desguassa en una pica semicircular que per sota el camí de ronda s’aboca directament al mar. A banda i banda de la font, hi ha un muret on podem seure a prendre la fresca. A mitjans d’agost de 2021 hi raja un rajolí d’aigua

A tocar de la font tenir el chill out de Cala Banys un bon pla per venir amb la parella o amics i relaxar-te prenent alguna cosa, sobretot al capvespre.

Nosaltres seguim el GR-92 que s’enfila per les escales i passa pel ben mig del chill out.

0,475Qm. 1,595Qm. Continuem a l’esquerra pel corriol d’accés al castell de Sant Joan.

0,070Qm. 1,665Qm. Castell de Sant Joan. Centre de la senyoria feudal de Lloret, es documenta per primer cop el 1041. Originalment era una petita fortificació de planta més o menys triangular d’uns 500 metres quadrats de superficie. El castell fou afectat per un atac genovés vers el 1356 i pel terratrèmol de 1427, però sempre fou reconstruit. Al segle XVII, però ja només funcionaven la torre i la capella, que també va acabar abandonant-se. La destrucció de la torre per uns canoners anglesos l’any 1805 marcà la fi del castell.

Amb el terç nord destruït per l’obertura d’un carrer l’any 1964, el castell es troba actualment excavat i consolidat. Situat sobre un penya-segat de 60 metres d’alçada, és una fortificació de planta aproximadament triangular. L’encercla la muralla, que presenta al llenç de llevant la porta d’entrada, reforçada per un parapet. A l’interior, al nord i a l’est, hi ha dues ales d’habitacions adossades a la part interna de la muralla i obertes a un pati, on també hi trobem la cisterna perfectament conservada. A l’oest, en un petit promontori, s’alça la torre de l’homenatge reconstruida fa uns anys seguint fotografies antigues i des del cim de la qual es divisa la totalitat del terme de Lloret. La capella de Sant Joan, en canvi no s’ha conservat.

Ara sortim del recinte del castell i tombem a la dreta en sentit descendent.

0,030Qm. 1,695Qm. Girem a l’esquerra pel carrer Camí de Sant Joan.

0,100Qm. 1,795Qm. Obviem el GR-92 que marxa recte i nosaltres girem a la dreta cap a Lloret de Mar pel carrer Marià Fortuny.

0,250Qm. 2,055Qm. Tombem a la dreta pel carrer de Francesc Campderà.

0,190Qm. 2,245Qm. Girem a la dreta pel carrer de Josep Irla. Uns metres més endavant baixem per unes escales.

0,270Qm. 2,515Qm. Tornem a ser al passeig d’Agustí Font (Passeig Marítim de Lloret). Ara només ens resta desfer els últims cinc-cents metres fins l’estació d’autobusos.

0,500Qm. 3,015Qm. Estació d’autobusos de Lloret. Inici i final de la sortida d’avui.

Ben aviat parlarem de paraules amb swing.