LES MIMOSES

Les flors de les mimoses i el cel blau i ras, ens indiquen que la primavera ja és a tocar.

Dissabte tot caminant pels voltants de Vallromanes, vaig intuir que ja falten poques setmanes perquè arribi la primavera. És evident que encara resten tres setmanes i precisament el 8 de març de l'any passat va caure una bona nevada a tota la Serralada.

Però, mica a mica la gamma cromàtica del bosc va guanyant intensitat i vivesa; els camps ja verdejen, en els prats ja hi ha força botonets i a les masies la mimosa està esplendorosa.

Precisament, avui vull parlar d'aquesta acàcia tant característica de jardins, parcs i carrers.

Sens dubte, la primera curiositat és el seu origen, Austràlia i Tasmània. És un arbre de creixement ràpid, que pot arribar a mesurar uns 10 metres i de fulla perenne i que generalment viurà en altituds inferiors a 1000 metres sobre el nivell del mar.

La seva floració es produeix a finals d'hivern i els manats de flors grogues són realment espectaculars.

Quant als seus usos, al marge de l'ornamental, alguna vegada s'ha utilitzat l'exsudació de goma de les seves branques i el seu tronc, com un sustitut de la goma aràbiga que s'utilitza com adhesiu i espessant.

Tanmateix, el creixement ràpid de l'arbre, fa que aquest es planti en llocs on es vulgui consolidar un talús.

Quant a la resistència davant les inclemències meteorològiques, la mimosa aguanta fins temperatures de -6, li agrada molt el sol i aguanta millor les èpoques de sequera, que no pas l'excès d'aigua, tal vegada, en aquest cas les arrels es podreixen amb molta facilitat.

Per últim, si volem donar-li una mica de forma, hem d'anar podant-la, perquè creix molt desendreçada.

Properament, farem una nova entrega de la gramàtica del caminant.

DE LA FONT DE L'HORT DELS MONJOS A LA FONT DE LES MONGES

La Font de l'Hort dels Monjos

Avui descobrirem dues fonts de Sant Fost de Campsentelles, dues fonts només separades per poc més de 500 metres, dues deus d'aigua que tenen molt a veure entre elles, però que totes dues ara es troben en una época de decadència i deixadesa.

Ara no recordo si en aquest blog, alguna vegada ja he expressat la meva opinió sobre el bosc a Sant Fost, tanmateix avui és un bon dia per fer-ho.

Per començar, vull concretar la meva crítica, jo diferenciaria tres zones a Sant Fost, el Bosc de la Nau, la vall de Cabanyes (fent-la arribar fins el turó de les Maleses) i la Conreria.

I des de sempre sóc molt crític amb el sector La Conreria- La Selva del Vallès- Mas Llombart Sud.

Després de caminar uns quants anys pels Parcs de la Serralada de Marina i Litoral, en aquests indrets encara hi ha coses que em sobten molt.

Hi ha racons com sota la Font de les Monges, que sembla realment un abocador, els boscos i els camins estan molt bruts de deixalles i d'arbres i branques caiguts; aquests camins i corriols poden acabar perfectament en una propietat privada i la relació tan caòtica que des de fa uns cinquanta anys hi ha entre urbanisme i natura fa que no sigui agradable passejar-hi.

En cap cas no vull que ningú s'enfadi, quan dono aquesta opinió simplement és per fer bullir l'olla i a veure si entre tots d'aquí un temps tenim una muntanya més neta.

Malgrat sóc crític, aquest 2011 parlaré de les virtuts de les fonts d'aquest indret.

Per començar, la descoberta d'avui és anar de la Font de l'Hort dels Monjos a la Font de les Monges pel camí dels Frares. Aquest és un itinerari circular d'un quilòmetre i mig amb un desnivell gairebé inapreciable.

Sortirem davant de l'antic seminari, ara convertit en un alberg de la Fundació Pere Tarrès.

Ens dirigim direcció nord, tot seguint el GR-92. Cent metres més enllà arribem a l'alçada de la carretera B-500 (Mollet-Badalona). A mà esquerra el Camí de l'Illa, baixa paral.lel a la carretera, nosaltres el seguim.

Quan portem uns 250 metres, arribem al camí dels Frares, nosaltres contínuem per aquest carrer fins la casa número 6 per on baixem arran de paret fins el torrent. Pràcticament no hi ha camí, però com només són 200 metres fins arribar a la Font de l'Hort dels Monjos, l'accès no és gaire complicat. Quan ja ens acostem a la font veurem una bassa que ens indica que ja hi som.

Font de l'Hort dels Monjos. Sempre raja aigua, la construcció està feta de totxos i granit i malgrat el seu estat és acceptable, els seus accesos són llastimosos. Com a curiositat, esmentar que aquesta font fou redescoberta aquest segle XXI per en Francesc Xavier Aranda i Martínez, Randy.

Ara tornem a pujar al camí dels Frares i seguim direcció sud, tot endinsant-se en el bosc. Quan portem uns 200 metres arribem a un planell que fa una placeta. Ara el sender puja de cara a llevant, mica a mica el corriol es fa més estret i anem trobant tota mena d'obstacles; branques caigudes, bardisses, lianes... que ens fan saltar, ajupir-nos, caminar a la gatzoneta... i fer alguna petita marrada, per recuperar de seguida el viarany. És evident que en aquest Camí dels Frares li cal un rentat de cara, tanmateix ben condicionat, aquest corriol val molt la pena.

Desprès d'uns 350 metres de gimcana arribem a la Font de les Monges.

Font de les Monges. Fins fa no gaire anys gotejava, ara mateix està totalment seca. La font es troba dins una bòveda feta de pedra. Al costat, hi havia un edifici d'estil modernista que ara està totalment en runes. Sens dubte avui dia aquest espai seria un lloc perfecte per tenir-hi un centre d'interpretació del Parc.

Entre el 1915 i el 1930, aquest indret va viure la seva època més gloriossa, ja que una vegada a l'any era el centre del sentiment catalanista i eren molt concorreguts els aplecs sardanistes que s'hi feien.

De llavors ença, la font ha viscut dècades força bones i d'altres de molt penoses, com la primera del segle XXI. Actualment, que hi ha estesa arreu una corrent de conservació i protecció del patrimoni històric i natural, és una vergonya tenir aquest indret en aquest estat.

Ara pugem per les escales que hi han al costat de l'edifici i girem a l'esquerra per la pista asfaltada.

Dos-cents cinquanta metres més endavant, arribarem de nou al Seminari, punt d'inici i final de la descoberta d'avui.

Per fer aquesta entrada, he extret informació del llibre "Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX. Núm 2 ", editat pel Jaume Rifà, l'Amadeu Rovira i en Josep Gurri.

Properament parlarem de la Font del Rossinyol, del Porró i dels Castanyers.

ELS OCELLS DEL PARC DE LA SERRALADA LITORAL

Un xoriguer

La setmana passada em vaig acostar fins a Mataró per visitar l'exposició "Els Ocells del Parc de la Serralada Litoral" que ha sigut una idea de Josep Vilademunt, de la Secció de Ciències del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt.

Tanmateix, aquesta està ubicada a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, a la plaça Santa Anna, 1-4.

Si vius a Mataró o has d'anar-hi per altres temes, i a més a més, tens canalla entre els 6 i els 10 anys, val la pena acostar-s'hi.

L'exposició és molt senzilla i accesible i des del meu parer, especialment adreçada a nens i nenes de cicle inicial i mig d'educació primària.

És molt adient perquè vagin agafant vocabulari com, envergadura, longevitat, migració, nidificació... i al mateix temps coneguin els ocells que viuen al nostre entorn i si són ocells urbans, rurals o forestals...

Els plafons i l'audiovisual són molt entenedors i perfectes perquè la mainada facin un primer tast d'aquest tema.

En aquest sentit, des d'aquest blog us proposo fer aquesta exposició a la part vallesana del Parc o a un dels municipis del seu àmbit d'influència.

De moment, si nou sou de Mataró, teniu canalla i un matí lliure, jo us proposo anar a fer una excursioneta per la Serralada a veure quins ocells sentiu, quins dolmens veieu i quin romaní oloreu.

Relacionat amb aquest tema, el març del 2010, vaig fer una entrada parlant dels "Ocells de Tiana".

Segurament, la setmana vinent farem una petita descoberta de la font de l'Hort dels Monjos i de la font de les Monges a Sant Fost.

GRAMÀTICA DEL CAMINANT VIII. ROBES I INDUMENTÀRIES

Un jupetí

Ja som davant una altra entrega d'aquesta gramàtica del caminant. Avui parlarem de tot allò que té a veure amb les robes i el vestir que utilitzaven la gent d'aquestes contrades fins ben entrat el segle XX. És evident que fins fa no massa anys la gent anava més tapada que no pas ara. Segurament això és degut que els habitatges eren molt més freds que avui en dia i que moltes més feines que en l'actualitat es feien a fora, al carrer, al camp o a la muntanya.

Espero que us portin records aquestes 28 paraules i si en recordeu alguna més, com sempre us agraïria que m'ho féssiu saber.

aprest: Recobriment que hom aplica a la superfície de les pells adobades, per tal de donar-los les propietats desitjades de brillantor, aspecte i tacte, o bé per cercar protecció enfront de les accions externes com l'aigua i el frec.

barretina: Lligadura de llana o d'estam en forma de bossa.

barriola: Gandalla.

burell: Teixit bast de llana pura, sense aprest, que ja es fabricava al segle XIV i que servia per fer abrics i capes.

camall: Part dels pantalons que cobreix la cama des del genoll fins al peu.

combinació: Peça de vestir interior femenina, sense mànigues, de cotó, seda, niló... que les dones duen sota el vestit.

cosset: Peça de vestir que cobreix el cos o el bust, generalment sense mànigues.

cotilla: Faixa ampla de tela reforçada amb barnilles, que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones.

cretona: Teixit fet amb fils gruixuts de cotó i bastant d'empesa, que fa unes dècades es feia servir bastant per fer cortines.

empesa: Rigidesa que té la roba i que sól perdre rentant-la o amb l'ús.

enagos: Combinació, generalment blanca i sense cos.

espardenya: Calçat de sola de cànem trenat, puntera i taló de roba gruixuda, empenya fet amb vetes o també amb roba gruixuda i generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell.
L'espardenya empordanesa ha estat el calçat tradicional de la gent de pagès, sobretot a les zones poc humides.

estam: Fil resultant de la fibra de llana que ha estat pentinada abans de la filatura.

estamenya: Teixit de llana o estam, generalment negre, emprat per la confecció d'hàbits d'ordes religiosos.

faixa: Peça de roba molt més llarga que ampla que serveix per a cenyir el cos per la cintura, donant-hi diferents volts.
Als Païssos Catalans ha format part de la indumentària tradicional rural.

gandalla: Lligadura generalment de malla o de seda, amb que es recollien els cabells les dones i en algunes èpoques els homes.

guardapols: Bata que hom es posa sobre els vestits per preservar-los de la pols.

jupetí: Peça de roba tradicional masculina sense mànigues, amb escot i cordat amb botons, cobrint el cos fins la cintura.

lligadura: Objecte que hom es posa al cap per protegir-lo, com a ornament o per protegir-lo del fred i del sol.

mitena: Guant sense dits o amb els dits escapçats, per a resguardar del fred la mà sense impedir el tacte i el treball lliure dels dits.

percala: Teixit de cotó, de millor qualitat que la cretona, que és acabat en peça en blanc i és emprat per la confecció de roba interior.

peüc: Mitjó molt curt fet de punt o de llana filada grollerament i que s'utilitzà sovint a la nit, mentre es dorm, protegint el peu del fred.

piteu: Drap ordinari, de color blanc, negre o blau que es fabricava a Sant Llorenç de Morunys, i que servia principalment per fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer.

polaina: Mitja de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll fins el peu, cordada ordinàriament per la banda de fora.

ret: Bossa de malla que hom es posa al cap per retenir els cabells. Generalment usat com a complement de la indumentària femenina, des del segle XVIII pertany al vestit popular català.

tarlatana: Teixit clar i subtil de cotó, fortament aprestat, emprat especialment per fer-ne mosquiteres.

valona: Capeta feta de mitja, que les dones es posaven sobre les espatlles.

xarpellera: Teixit groller de cànem que és emprat per enfardar i embolicar coses que han de ésser transportades.

La majoria de les definicions les he extret de l'edició digítal del Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.

La propera setmana, segurament us parlaré de l'exposició sobre els "Ocells de la Serralada Litoral" que fan a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, ubicada a la plaça Santa Anna i que romandrà oberta fins el 6 de març.