Receptes de la brolla IV: Pasta amb trompetes de la mort

Pasta amb les trompetes de la mort que vam "caçar"

Diumenge passat vam sortir a passejar pel Parc de la Serralada Litoral amb el sogre. Tot aprofitant que dies enrrera havia plogut, que ja som de ple a la tardor i que els entesos diuen que aquest any és bon any de bolets, ens vam marcar com a objectiu trobar trompetes de la mort.

Ni ell, ni jo coneixem més bolets que les trompetes i els rovellons, per tant, si la flauta sonava, nomès n'agafaríem d'aquests dos tipus.

En el cas que no hi hagués sort, teníem com alternativa anar a descobrir algun camí nou.

Però ves per on, vam encertar el día i el lloc i vam "cacar" un bon grapat de trompetes de la mort.

Quines característiques té aquest bolet:

Per començar, malgrat el seu nom, és molt bon comestible, tant o més, que el seu parent el camagroc.

És de color gris fosc o negre, en forma d'embut que arriba gairebé fins la base del peu. És un bolet força aromàtic i la seva carn difícilemt és podreix.

El podrem trobar a la nostra serralada a boscos d'alzines i sobretot en temporades plujoses formant erols.

Per sort, no se'l pot confondre amb cap espècie verinosa.

Vam tornar a casa amb els bolets i per dinar vam fer Pasta amb trompetes de la mort.

Ingredients per a 4 persones:

-Un bon grapat de trompetes de la mort.

-250 grams de tallarines.

-400 ml. de crema de llet

-Formatge parmesà ratllat.

-Sal i pebre.

Abans de tot, hem de netejar bé les trompetes per treure tota la sorra que puguin tenir.

A continuació bullim la pasta. Mentre es bull, saltem les trompetes amb quatre gotes d'oli en una paella gran i fonda on hi pugui cabre la pasta bullida.

Afegim la crema de llet, salpebrem i removem. Ho deixem a foc lent durant 10 minuts.

Quan la pasta estigui al punt, l'escorrem i l'afegim a la paella amb la crema i les trompetes, removem, ho tapem i ho deixem al foc durant 5 minutets més removent-ho sovint.

Un cop passat el temps, ja podem servir-les.

El parmesà el posarem en un bol a part perquè cadascú es posi la quantitat que vulgui.

Aquesta és la quarta recepta feta amb productes collits a la serralada que escric en aquest blog, les altres tres receptes són les següents.

1. La melmelada de cirera d'arboç, publicada el novembre de 2009.

2. La truita d'espàrrecs de marge, publicada el maig de 2010, i

3. Sacher de xocolata amb mores, publicada l'agost de 2010.

Per fer aquesta entrada, molta informació l'he extret de http://www.lasibarita.com/

Properament, tornarem a parlar de Castellruf

La murtra

La murtra de Sant Jeroni

La setmana passada us vaig parlar del Monestir de Sant Jeroni i avui toca parlar una mica de la murtra.

La murtra és un arbust d'1 a 3 metres d'alçada, de fullatge dens. Les flors apareixen entre juny i agost i els fruits de color blau-negrós i poc carnosos són comestibles a l'octubre.

Per viure la murtra necessita sòls frescos, llocs oberts i climes suaus.

Segurament per aquestes raons, quan al segle XV van començar les obres del monestir, aquest indret era ple de murtra i per això l'arbust va donar denominació al monestir.

Al voltant de la murtra hi ha vàries curiositats.

-La murtra té diferents usos medicinals, tanmateix té propietats bàlsamiques, antiséptiques i sedants.

-Entre els antics grecs, la murtra era la planta consagrada a Afrodita, la deesa de l'amor i com a tal es considerava símbol de l'amor i de la bellesa. En aquest sentit, es reconeixia als campions olímpics amb corones de murtra.

-A Sardenya, el licor més popular és el licor de murtra. Es pren com un digestiu després d'un bon àpat i s'ha de servir ben fred.

-La murtra també s'utilitzà en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins ja que té una aroma molt intensa.

-La traducció de murtra al castellà és mirto o arrayán, i en aquest sentit un dels indrets més emblemàtics de l'Alhambra de Granada és El Patio de los Arrayanes.

Properament parlarem de les trompetes de la mort.

La vall de Sant Jeroni

La font de Sant Jeroni o del Lleó

L'excursió d'avui ens durà des de Montigalà fins a Sant Climent i Sant Onofre passant per Sant Jeroni.

La ruta d'avui és a tocar d'una zona densament poblada i això sense cap mena de dubte és nota. Els primers metres del recorregut no destaquen per la seva bellesa, tot el contrari, passarem per uns entorns que fins i tot poden ser desagradables, però els quals ens han de fer pensar que cal preservar el nostre patrimoni natural i cultural perquè les nostres muntanyes no acabin com els voltants de la Font de Ca l'Alemany.
Per altra banda, en els punts més alts del recorregut ens trobarem amb una d'aquelles urbanitzacions creades a la década dels 80 i que no seguien cap tipus de planificació.

Tanmateix, en altres moments de l'itinerari gaudirem d'excel.lents vistes, corriols fressats i coneixerem una de les joies arquitectòniques de la Serralada de Marina, Sant Jeroni de la Murtra.

L'excursió tindrà una llargada de 7 quilòmetres i un desnivell positiu d'uns 200 metres. És recomanable fer-ho a qualsevol época de l'any menys a l'estiu, perquè la majoria del recorregut queda molt exposat al sol.

Començarem a caminar des del final del carrer Afrodita al barri de Montigalà de Badalona. Agafem un estret corriol que mica a mica va pujant fins que arribem a una placeta amb varis garrofers. Per l'estètica i les inscripcions que hi trobem, és evident que aquest lloc s'utilitza com a lloc de culte.

Ara seguim pujant per unes escales i en un parell de minuts arribarem a la Creu de Montigalà.

Creu de Montigalà. La seva imatge es divisa des de molts llocs i constitueix una fita visual important. Igualment és una bona atalaia des d'on es veu tot Badalona. S'hi va trobar una ara romana (altar) amb l'inscripció "Soli S Sacrum A P Abascantvs" que podem veure en el Museu de Badalona.
Inscripció atribuïda al segle III, quan l'antiga Bétulo, es trobava sota el domini de l'emperador César March Juli Felip.
Modernament, al cim s'hi edificà una gran creu en memòria de l'edicte de Milà, donat per Constantí a favor de la Santa Esglèsia.

Tot seguit iniciem la baixada cap a Ca l'Alemany per un corriol que davalla davant la creu. Hem d'anar en compte perquè en aquest tram el camí fa un fort pendent i rellisca molt, però tanmateix és molt clar perquè veiem com es precipita cap a la masia en runes.

Quan portem uns 300 metres baixant arribem a la part més baixa de la vall. Per anar a la Font de Ca l'Alemany, ens hem de dirigir al bosquet que queda sota i a la dreta de la masia.

Font de Ca l'Alemany. Totalment perduda, l'any 2007 encara hi havia una mica d'aigua estancada, ara nomès hi ha un pivot metàl.lic que assenyala la seva ubicació i quilos i quilos de brutícia pel voltant. És un dels nyaps del Parc. En certa manera, inclús fa por acostar-s'hi.

Ara tornem al camí principal per dirigir-nos a la masia de Ca l'Alemany on arribarem després de caminar uns 150 metres.

Ca l'Alemany. Antigament anomenat Mas Carcerenya, per trobar-se a la vall del mateix nom. ( De fet antigament la Torre Pallaresa, situada a Santa Coloma de Gramenent era coneguda com el Castell de Carcerenya).
Ca l'Alemany, era una gran casa medieval del segle XV, edificada al damunt de les restes d'una vil.la romana, tanmateix era una important casa de planta i dos pisos i teulada a dues vessants, al davant de la qual hi havia una gran bassa envoltada per una galería amb arcades. Aquesta bassa era utilitzada pels conreus de regadiu.
Malgrat que la masia es troba en un estat ruinós, és molt aconsellable visitar-la.

Ara el camí que hem de seguir, surt de la cara sud de la casa i l'hem de seguir en direcció a Sant Jeroni, que ja s'ens presenta davant nostre a l'horitzó. En un primer moment, aquest camí planeja. Cent metres més endavant, arribem a una bifuracció, nosaltres seguim pel camí de la dreta i vuitanta metres més enllà passem per sota d'un aqüaducte que porta les aigües del riu Ter.
Aquest és un dels tres aqüaductes que hi ha a Badalona.

Una mica més endavant el camí fa un revolt, surt a una pista que travessem i seguim per un corriol força tapat per la vegetació.
Quan portem uns 250 metres per aquest sender, arribem a una clariana. Malgrat tenir pràcticament el monestir davant nostre, ara girem a l'esquerra per un camí carreter i uns 50 metres més endavant, sortim a una pista, la qual seguim a la dreta en direcció Sant Jeroni.

Dos-cents metres més enllà arribem a una bifurcació de camins, nosaltres tornem a agafar el de la dreta i en poc més de cinquanta metres serem a la porta de Sant Jeroni de la Murtra.

Aquí a Sant Jeroni tenim dues fonts la de Sant Miquel en el claustre del monestir i la de Sant Jeroni o del Lleó, fora el recinte a pocs metres de l'entrada.

Font de Sant Miquel: Situada en el claustre del monestir, de caràcter decoratiu, aboca continuament un rajolí d'aigua que recull de la mina de la Fontsanta ubicada uns centenars de metres a ponent.

Font de Sant Jeroni o del Lleó: A uns 10 metres de l'entrada del monestir, aquesta font sempre raja desprès d'apretar el pulsador. A l'estar situada en un lloc de pas, aquesta aigua és fantàstica perquè els caminaires, excursionistes, ciclistes... ens podem refrescar quan hi passem pel costat.

Sant Jeroni de la Murtra: Aquest antic monestir jèrònim del segle XV és una joia del gòtic català. L'esglèsia la trobarem oberta els diumenges al migdia i si volem fer una visita guiada per totes les dependències, ho podrem fer el primer diumenge de mes (excepte el mes d'agost).
La mutra per la seva abundància, va donar nom a la vall i al mateix monestir.
En aquest sentit, va ser el Papa Benet XIII des d'Avinyó, que va donar autorització per fundar el monestir. Les obres van començar el 1416 i van continuar fins a finals del segle XVI, que s'edifica la torre de defensa per interceptar les incursions serraïnes.
L' Esglèsia sufragà una bona part de l'edifici, però tambe la realesa va contribuir-hi abastament. El rei Carles I va pagar una part del cor, els Reis Catòlics van sufragar la construcció de l'ala meridional del claustre, tanmateix en Joan II pare de Ferran ja havia fet construir anteriorment el refetor l'any 1483 com agraïment per les seves estades al monestir.
En aquest sentit, va ser aquí on els Reis Catòlics van rebre a Cristobal Colón l'abril de 1493 a la tornada del seu primer viatge a Amèrica.
Actualment l'edifici està declarat monument històric artístic.
Trobareu més informació a http://www.lamurtra.cat/.

Davant el monestir trobem les marques blanques i vermelles del GR-92, que ara seguirem en sentit sud fins l'ermita de Sant Climent. Primer desfent els últims cinquanta metres de camí, per posteriorment començar a enfilant-se muntanya amunt desprès de travessar un parquing de sorra.
La primera meitat de l'ascensió la farem per corriol, fins que sortim a una pista que desprès d'uns 300 metres ens deixarà a peu de l'ermita. L'últim tram, tot deixant el GR el tornarem a fer per un corriol que puja força dret.
De Sant Jeroni a Sant Climent hi ha més o menys un quilòmetre i 130 metres de desnivell positiu.

Ermita de Sant Climent: Fou edificada per ordre dels monjos de Sant Jeroni l'any 1672, en honor al sant que porta el nom, com a promesa durant una llarga temporada de sequera que patí el Monestir i la ciutat de Badalona.
Durant la guerra amb els francesos el 1697 va ser utilitzada com a caserna militar. El 1835 fou incendiada al mateix temps que Sant Jeroni. Encarada a llevant, antigament des d'aquest punt, els pescadors podien fins i tot veure on hi havia els bancs de peixos davant les costes de Badalona.

Ara marxem de Sant Climent pel passeig flanquejat per xipresos i dos-cents cinquanta metres més endavant, trobem una cruïlla de camins. En aquest punt enllaçaríem amb la ruta "Del Torrent de les Bruixes a la Font de l'Alzina", publicada al blog el novembre del 2009.

Deixem el GR i nosaltres girem a la dreta cap a Sant Onofre en direcció nord. Uns 100 metres més avall, trobem el camí cimentat, nosaltres contínuem recte. Quan portem uns 400 metres caminant per aquest carrer, trobem a la dreta el desviament que desprès de 150 metres ens durà fins l'ermita de Sant Onofre.

Ermita de Sant Onofre: Aquesta ermita va ser construïda el segle XV pels monjos de Sant Jeroni amb la finalitat de tenir un lloc on retirar-se en oració.
Tanmateix, era costum que el día 3 de maig, festa de la Santa Creu, la comunitat dels monjos hi pugés en processó i des d'allà beneïen el terme de Badalona.

Des del peu de l'ermita, pel vessant de marina, podríem anar baixant, però la baixada és feixuga i exposada i malgrat que el camí que proposo per tornar no és ni de bon tros el més bonic si que és el més cómode.

Per tant, ara desfarem els últims 150 metres, per trobar de nou el carrer cimentat i girarem a la dreta, direcció nord.
Quan portem 1200 metres per aquesta pista cimentada, girem a la dreta per un camí on hi ha un rètol que ens indica Sant Jeroni de la Murtra. Ara nosaltres obvíem tots els camins que menen a la dreta i nosaltres seguim sempre per l'esquerra.

Quatre-cents metres més endavant trobem una cruïlla, en aquest cas obvíem el camí que marxa a l'esquerra i nosaltres contínuem avall. De seguida passem per la porta de Cal Dimoni, tot transitant pel camí de la Carrerada. Tornem a fer cas omís als camins que ens menen a banda i banda i nosaltres contíuem avall, ara per sota un pontet.

Cinc-cents metres enllà, uns metres després d'una hípica, el camí ara asfaltat, fa una corba a la dreta i continua descendint. Dos-cents cinquanta metres més endavant desemboquem a la riera de Canyet.

Hem de vigilar de no despistant-se i ficar-nos pel camí de Can Tinao i simplement baixar per la riera.

Desprès d'uns vuit-cents metres, arribem a una estació electrica, de seguida girem a la dreta i ja serem de nou al carrer Afrodita, ara nomès ens queden uns 200 metres per arribar al final d'aquest carrer, punt d'inici i final de la sortida d'avui.

Properament parlarem de la murtra.

El porc senglar

El senglar

Avui parlaré d'un dels habitants del Parc per excel.lencia, el porc senglar. Aquest mamífer que les últimes setmanes ha sortit a les notícies tot passejant per la Plaça Lesseps, el podem trobar a les nostres contrades freqüentant ambients forestals, si bé s'endinsa a conreus i zones periurbanes cercant menjar.

En aquest sentit, no és estrany veure les seves típiques furgades a zones ajardinades dels pobles del Parc.

Quant a les seves característiques, el senglar té un cap gros i allargat amb uns ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere.

La longitud del cos arriba a uns 120 centímetres i els mascles poden arribar a pesar uns 90 Kgs (excepcionalment algun exemplar pot arribar als 150 Kgs). Per altra banda, les famelles rarament passaran dels 65 Kgs.

Quant als sentits, el senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment a més de 100 metres de distància.

L'oïda també està molt desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.

El senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que disposi d'una mínima cobertura i aliments, encara que prefereix els llocs amb una vegetació alta on poder-se camuflar i on abundi l'aigua per a beure i on trobi llot i fang per rebolcar-se.

Tanmateix, els seus hàbitats predilectes són els alzinars. Per últim, suporta fàcilment els rigors de l'hivern gràcies al seu pelatge i dura capa de pell.

A hores d'ara el senglar no té cap depredador a les nostres muntanyes, el llop el seu enemic natural, ja fa molts anys que va desaparèixer de la serralada.

En aquest sentit, i per evitar la superpoblació, el senglar, amb els permisos pertinents és l'únic mamífer que es pot caçar a la Serralada Litoral durant tot l'any.

També cal esmentar que al Parc de la Serralada Litoral, tenim dues fonts que fan referència a aquest animaló, la Font del Senglar a Teià, de la qual vaig parlar el desembre de 2008 a l'entrada "Les Fonts de Teià", on em referia a ella com la Font del Gripau i la Font del Porc ubicada a Òrrius.